Acabar significa tornar a començar

finances ètiques

2011-11-03T03:25:00.000-07:00

Fa mesos que els bancs es troben en el punt de mira de tots els afectats per la crisi financera. S’ha dit sobre aquesta crisi que és la crisi de les dretes, la crisi del capitalisme, la crisi dels bancs. De fet, no hi ha dubte que els bancs han jugat un paper central en el desastre econòmic que, des de Wall Street, ha esquitxat tots els estats europeus. Les paraules que més abunden en als estudis sobre les practiques dels bancs americans dels últims anys són “inversió de risc”, “especulació irresponsable” i “desregulació”. Molts bancs s’han dedicat a arriscar la seva solvència, convençuts que els governs havien de rescatar-los amb diners públics quan tot això els portés problemes.

Però a banda d’operacions econòmicament poc responsables, els bancs també inverteixen en accions d’ètica qüestionable. En el darrer any 24 bancs invertien el 49% del seu capital en la industria militar i el comerç d’armes, 16 el 33% en explotació forestal i 11 el 22% en petroli i gas. Entre ells destaquen BBVA, una de les entitats espanyoles que més inverteix en productores d’armes prohibides, amb una implicació de més de 1000 milions d’euros; Santander i Banc Sabadell, amb inversions en armes nuclears i d’urani (700 milions i 3 milions d’euros respectivament); i tampoc se’n salva CatalunyaCaixa, que gestiona 360.000 euros en empreses fabricants d’aquestes armes.

Alguns han explicat la crisi com alguna cosa que es fa i desfà en altes esferes, en què poc tenim a dir els ciutadans d’a peu. Però la veritat és que tot el que s’ha fet, no només ens afecta sinó que s’ha fet amb els nostres diners.

Llavors, potser sí que hi ha alguna cosa a dir, i sobretot, a fer.

Font: Setem

http://finanzaseticas.org/category/documentacion/publicaciones-setem/

Record d'un ruixat d'estiu

2011-10-28T00:48:00.000-07:00

Si no para de ploure obriré la finestra de bat a bat. Estiraré primer el braç dret i deixaré que es mulli, que no pari de xopar-se amb aquesta aigua gelada i enganxifosa. Quan ja quasi no el senti acostaré també l’esquerra al vidre, que estarà entelat i humit. Agafaré aire i ajuntaré els dos braços a través de la finestra, sota la pluja. Tornaré a agafar aire i m’agafaré la cara com si me la volgués eixugar. Amb les mans molles i em xoparé primer les galtes, després les parpelles, el coll i la nuca. Sense tenir-ne prou em giraré d’esquena i recolzada a la paret em doblegaré fins que tot el cap em quedi a l’altra banda de la finestra. I així, si algú està lluny i mira enlaire veurà un cap sortint d’una finestra minúscula d’un setè pis d’un edifici altíssim.

Tancaré els ulls i obriré la boca. Que l’aigua ofegui el crit cansat que ningú sentirà. Cridaré que de vegades no surt el sol, que de vegades els núvols no són suficients, que plogui fins que s’inundin els carrers, que baixi l’aigua fins arribar a la riba. Que el mar xoqui amb força contra el mur que fèiem servir de banc fa tres estius. Aquell banc on enmig de tothom tu jo vam començar a besar-nos fins desaparèixer. Un tu i jo que no existeix i no trobo per molt que busqui. Que plogui fins que la nostra història deixi de ser d’aquelles impossibles. Que plogui per sempre. Que plogui fins que tornis a travessar l’atlàntic. Que plogui fins que torni a estar tan boja com per agafar un avió i seguir-te. Que plogui fins que tot recuperi el sentit. Que plogui fins que tu siguis aquí per tancar la finestra i posar-me a la dutxa. Que plogui fins que em despullis i m’abracis, i m’eixuguis i em pentinis. Que plogui fins que tornis. Que no pari de ploure. Que no vull pensar en res més que en el soroll de l’aigua sobre l’aigua, que no vull pensar que ja no hi ets ni tornaràs. Que no vull recordar que la nostra història ja va acabar-se. Que no vull sentir que no podré tornar a ser feliç. Que no pari de ploure. Que no pari de ploure. Però és que és gairebé estiu i els ruixats no duren. Pararà de ploure. I haurà estat intens, però curt. Pararà de ploure i jo seguiré xopa fins al moll de l’ós. I espero que eixugar-me em costi molt menys del que em costa oblidar-te. Que tu també vas ser intens, que els dos també vam ser breus, que a l’estiu els ruixats no duren i tu ja ets massa lluny.

Començament 9

2011-09-18T02:55:00.000-07:00

Un divendres de converses profundes i cerveses.

Una tarda a l'Ikea.

Un vermut de diumenge.

Un vespre plujós.

Un llibre nou i un quadern en blanc.

Tornem a començar...

Final 5

2011-03-08T15:28:00.001-08:00

Y de pronto, sintió la necesidad de pedirle al tiempo una pausa.

Se dió cuenta de como echaria de menos todo lo que ahora le rodeaba, divadlos, kavarnás, gente a quien le cuesta sonreír...
Aún así, decidió no hacer caso a esas enormes ganas de ponerse nostálgica. Habia aprendido ya que nada de lo que dijera o pensara iba a alterar el paso de los minutos y los días. Habia comprobado que al desear que el tiempo avanzara rápido, este parecia convertir los segundos en horas; y si por el contrario queria más tiempo para disfrutar de cada instante, las horas se darían prisa en pasar.
De modo que reprimió el instinto de dibujar mentalmente todo lo que no volveria a vivir, evitó desear que el tiempo pasara lento, emmudeció sus pensamientos.
Sopló la espuma de su cerveza y intentó saborear el último trago. Miró por la ventana atentamente, consciente que ese paisaje sa acabaría volviendo borroso entre sus recuerdos. Abrió de nuevo su libro y empezó otra vez a leer, deseando aprender algo más. Al fin y al cabo, de eso de trataba todo, de aprender siempre algo más.

"El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia. Todo. Incluso la gillotina" M.K. - Nesnesitelnà lehkost bytí-

Preguntes

2010-06-10T03:24:00.000-07:00

Mientras se cortaba las uñas de los pies pensaba que le estaban creciendo realmente rápido últimamente. ¿Significaba eso que el tiempo pasaba más de prisa, o que ella era menos consciente de su avance?
Se ató los zapatos (bambas, quets, tenis, championes, o como sea que se les llamara en dondequiera que estaba) y se preguntó si algún día sería capaz de andar habitualmente con tacones.
Echó el sobrecillo de azúcar en su kavu v melkém y se preguntó cuanto más le seguiria costando sentarse sola en un bar sin sentir vergüenza por no estar acompañada. Removía su café y pensaba en como sería hacerse pequeña, pequeña hasta caber en la taza y nadar entre los remolinos que dibujaba la cuchara al danzar en círculos. Bebió un sorbo y se preguntó por qué Magda - Lena – no soporta la gente que bebe sin quitar la cucharilla del vaso y por qué Anna le recrimina siempre a tono de bronca que se echa demasiado azúcar. Colocó la cucharilla justo en el medio de su boca - en la parte delante, boca abajo - y dobló la lengua hacia adentro hasta despegarla del metal haciendo el vacío y logrando ese estúpido sonido – clash – que seguro se escribía distinto en checo. Repitió el proceso tres veces y se río, sola, y se preguntó si la gente de ese bar no pensaría que era un poco rara.
Abrió el libro y siguió leyendo a Slavenka Drakulíc, intentado entender como fue Praga cuando no había variedad ni en las cartas de los kavarna, ni en los planes de futuro, ni la oferta de las fruterías, ni en las ideas ni los sueños. Entonces pensó que debía pasear sola más a menudo y pedir más cafés sin compañía alguna.

Y se rió sola otra vez siete minutos más tarde, al darse cuente del nombre del capítulo que estaba leyendo desde hacía un buen rato: “you can’t drink your coffee alone”.

To cave explorers from the west

2010-05-28T04:29:00.000-07:00

We’re needy relatives, we’re the aborigines, we are the ones left behind – the backward, the stunted, the misshapen, the down-and-out, the moochers, parasites, conmen, suckers. Sentimental, old-fashioned, childish, uniformed, troubled, melodramatic, devious, unpredictable, negligent. The ones who don’t answer letters, the ones who miss the great opportunity, the hard drinkers, the babblers, the porch-sitters, the deadline-missers, the promise-breakers, the braggarts, the immature, the monstrous, the undisciplined, the easily offended, the ones who insult each other to death but cannot break off relations. We are the maladjusted, the complainers intoxicated by failure.
We are irritating, excessive, depressing, somehow unlucky. People are accustomed to slight us. we are cheap labor; merchandise may be had from us at a lower price; people bring us their old newspapers as a gift. Letters from us come sloppily typed, unnecessarily detailed. People smile at us, pityingly, as long as we do not suddenly become unpleasant.
As long as we do not say anything strange, sharp; as long as we do not stare at our nails and bare our teeth; as long as we do not become wild and cynical.

- György Konrád, To Cave Explorers from the West
Epigraph from “How we survived communism and even laughed”, Slavenka Drakulic

Som els parents necessitats. Nosaltres som les aborígens, les que queden enrere, el retard en el creixement, la malformació, els sota-i-fora, paràsits, estafadores, les recién nascudes. Sentimentals, passades de modes, infantils, uniformes, amb problemes, melodramátiques, tortuoses, imprevisibles, negligents. Les que no contesten les cartes, les que van perdre la gran opurtunitat, les bebedores, les xerraires, trencadores de promeses, les que van arribar tard, les trencadores de promeses, fantasmes, immadures, monstruoses, indisciplinades, les que ofenen fácilment, les que insulten a la mort però són incapaces de trencar relacions. Nosaltres som les inadaptades, les que es queixen intoxicades de fracàs.
Som irritants, excessives, depriments, malafortunades en part. Ningú està acostumat a nosaltres. Som la mà d’obra barata, la mercaderia que tenim val menys que la resta; la gent ens dona diaris vells com si fossin regals. De nosaltres venen les lletres escrites descuidadament, amb massa detalls innecessaris. La gent ens somriu, amb llàstima, sempre i quan no ens convertim en res desagradable. Sempre que no diguem res estrany en veu alta, sempre que no esmolen les nostres ungles i ensenyem les dents, sempre que no esdevinguem salvatges i cíniques.

Més Praga

2010-05-15T10:34:00.000-07:00

Flea market

2010-05-05T08:26:00.000-07:00

Una altra Praga

Praga II

2010-05-03T15:37:00.000-07:00

Nada

2010-05-03T14:58:00.000-07:00

Delante mío hay un hombre que mira al horizonte. De camino a Český ráj Intento ver algo en sus ojos pero en ellos no hay nada. Tras su mirada no parece esconderse misterio alguno, pero tampoco muestran nada interesante. ¿Puede una mirada significar precisamente nada? Solo nada... sin que en ella haya nada de negativo, nada de positivo, incluso nada neutral.

Como esos ojos que soñaron y después vivieron. Miraron y luego vieron. Y después solo tenían ante sí los recuerdos vividos para finamente ver sin mirarlos.
Dejaron de observar y en ellos ya no hay siquiera ganas de volver a llenarse de paisajes.
Y esperando encontrar la nada esos ojos se resignaron a almacenar inconscientemente prados verdes, tejados rojos y parejas de enamorados.
En su memoria quedan ahora infinitas postales sin significado, que simbolizaran algo para quien les preste atención luego, pero que vistas sin mirarlas son precisamente nada.

De visita a casa

2010-04-15T03:40:00.000-07:00

Como el niño que olvidó a que sabía el chocolate, ella había desdibujado en su memoria ese pequeño pueblo donde parece que las cosas siguen siempre igual, i esa gran cuidad llena de contrastes y de gentes con quien identificarse.

Al recordar ese sabor, el del chocolate, le parecia a veces adictivo, pero otras lo asociaba tan solo a dolor de tripa.

Ahora recordaba que esos lugares eran suyos aunque estuviera lejos, y algo en su interior empujaba hacia sus labios una sonrisa. Pero no estaba segura si el motivo era que pronto volveria o que no sentia ninguna necesidad de volver.

Todo lo que tenia aquí, era también suyo. Y a diferencia de todo lo demás, lo había empezado sola, des de zero, des de bajo cero. Y ahora el sol ya casi calentaba de verdad y se sentia orgullosa de haber soportado el frío.

Berlin

2010-04-07T08:36:00.003-07:00

Berlin

2010-04-07T08:36:00.001-07:00

making up reality

2010-03-25T11:55:00.000-07:00

spring means sun

but also rain

Western train

2010-03-19T08:00:00.000-07:00

Al tren de camí a Trieste. Ens acostem a München. Teníem l'esperança de trobar una mica de sol però el paissatge que s'escola entre les finestres del tren està acabans amb les meves il·lusions. tinc la sensació d'estar enmig d'una pel·lícula d'aquelles de la Segon Guerra Mundial, com si fossim a l'any 1938 i les tropes nazi comencessin la invasió de Bohemia i Moravia, com si en qualsevol moment hagués de sortir d'entre els arbres un solda soviètic. Aniria amb un gorro d'aquells amb orelleres, verd i folrat de pell per dins. Tindria els ulls blaus i la cara pàl·lida i en sota el gorro se li veurien els cabells pèl-roigos. S'assemblaria a la Kristina, la professora de txec, però en home i amb cara de fred i espant.
Neva i el terra és del tot blanc, sobresurten els carrils negres de les vies. A banda i banda, s'estenen fileres d'arbres com si esperessin que el tren es possés de nou en marxa. Hi ha alguns avets però la majoria d'arbres són de fulla caduca, i ara estenen les seves rames primes i despullades sota la neu, que les enfarina. Bufa el vent i fa volar la neu entre les finestres. El tren es mou i el paissatge comença a canviar: un bosc blanc ple d'arbres prims, alts i sense fulles; unes quantes cases, no més de deu, desordenades entre la nevada i la carretera; una carretera sense ni un sol cotxe; més arbres enfarinats, alguns amb petites fulles de color marró; una casa gran amb llenya amuntegada al patí i una cabanya vella i descolorida. Les cases, les fàbriques... tot sembla un polígon industrial immens i fred. Un tancat amb dos dos animals, que de lluny semblen un caball i un bou; un poble d'edicifis vells però bells, de colors ataronjats i d'arquitectura treballada que trenca la tristera monòtona del paissatge. Ja som a la pròxima estació, el rellotge de vora la via marca les 12:30, ja portem tres hores i mitja de viatge, ja només en queden deu.
El vent no para i la neu al cel es fa cada cop més visible. "Furt in Wald" m'ha semblat mal llegir de passada al cartell de l'estació. Una gasolinera d'aspecte industrial, més arbres prims i secs, cases de fusta de forma trinagular, un riu glaçat entre metres de bosc i neu, un cafè-hotel enming del no res... El tren agafa velocitat una altra volta, i els arbres esquelètics corren de finestra en finestra. Dos militars vestits de verd es passejen pel nosre vagó. És estrany com un paissatge tan previsiblement uniforme pot tenir tanta personalitat.

Trieste II

2010-03-17T13:52:00.000-07:00

...Miramare

Trieste I

2010-03-17T13:33:00.000-07:00

noi siamo di sinistra

primavera

sorella

casa di Trieste

facendo il stronzo

st justo

medusa

macchina italiana

Home is where your people is

2010-03-10T07:51:00.000-08:00

"Casa teva està on és la teva gent"

Un altre cop feia la maleta, la motxilla. Fer i desfer maletes era tan habitual que ho podia fer en cinc minuts. És clar que en arribar al destí li faltarien algunes coses, però això passaria igual si dediqués hores a preparar l'equipatge.

Ara se n'anava a Italia, sabent que a la tornada, aquí haurien passat força coses. Alguns potser la trobarien a faltar, altres no, altres marxaven amb ella. No l'importava enfrontar-se de nou a més canvis perquè ja s'hi havia acostumat - de vegades pensava que massa i tot -. Ara tenia ganes de veure com algunes coses no canvien, independement del context, del temps, de la resta de gent... Es trobaria amb l'Anna, i segurament l'una i l'altra haurien canviat des de les vacanses de Nadal. A ella l'acompanyaven dos que eren desconeguts fa una setmana, i amb l'Anna l'esperava tot un món que havia començat al setembre i s'acabaria al juny, com ara el seu món havia començat feia tot just un mes i s'acabaria en començar l'estiu.

En els últims mesos havia aprés a distinguir conegut de company, company d'amic i amic de família. En aquesta escala l'Anna era el següent esglaó. Si la família es diferenciava dels amics perquè hi serien sempre per ajudar-la en qualsevol cosa, l'Anna podia a més, entendre-la passés el que passés. L'entenia, l'ajudava, li donava consells, callava, i s'enfadava també, de vegades sense motiu... Però hi era. Estava i estaria amb ella sempre una mica més que la resta del món.

I això s'agraeix quan la resta del món canvia cada dos mesos, tot i que cada novetat i cada final, implica que alguna cosa que abans no existia, esdevé important i etern d'una manera o altra.

Re-start

2010-03-05T10:56:00.000-08:00

(gairebé dues setmanes després d'haver arribat vaig acompanyar a la Gul a l'aeroport)

L’aeroport era aquell dia molt diferent de com el recordava. De fet, ni tan sols el recordava. Només conservava alguns records puntuals del primer dia que va arribar. Recordava mirar per la finestra de l’avió, veure neu per tot arreu i sentir com anunciaven per megafonia “at the moment is snowing in the city”. Ella mirava a banda a banda buscant algun paraula en català o castellà, o algú que tingués pinta de ser estudiant com ella. Recordava esprar la maleta i utilitzar les primeres paraules en anglès per demanar korones. Recordava haver-se tancat la porta del lavabo i repetir-se tres vegades o quatre que el següent pas era arribar a la residència, no calia pensar en res més. “No t’atabalis Marta, pas a pas”. Recorda haver-se plantat davant del punt de la informació de transport totalment perduda i demanar informació, general, sobre tot... No sabia ben bé que havia de preguntar. “How long will you stay here?” “Cinc mesos”. Silenci. La resposta va les va sorprendre a les dues, a ella i a la dona txeca que intentva ajudar-la. Ara que ho sentia, cinc mesos li semblava una eternitat. “Where are you going?” Ella va callar un segon. No sabia on anava. Va buscar entre l’application form, la carta d’admissió, el learning agreement, i va trobar l’acomodation sheet. D’allí, de la carta d’acceptació de la residència, va llegir la direcció i la va pronunciar en un txec difícil d’entendre. Aquella dona la devia veure tant perduda que va decidir trencar el tòpic que assegura que els txecs són massa seriosos i massa poc amables. Ara que ho pensa, no ha trobat cap més txeca simpàtica que treballi de cara al públic. Li va donar un mapa de metro i li va escriure el número dels autobusos que havia d’agafar. 119. Metro verd. Skalka. 154 o 217. Nadrazi Hostivar. Ella va agafar el paper i les indicacions, que ara ja li resulten tan familiars. Va carregar-se de nou el por`tail al coll i va tornar a empènyer aquella maleta – que gran era –. En deu dies el temps havia millorat considerablement, encara que tornaria a empitjorar, i ella s’havia adaptat al fred, més o menys. Recordava repertir-se de nou “d’acord, no pensis en res més. Ara bus, després pensarem en el metro”. Un cop al metro pensava en el següent bus. Asseguda al bus pensava en la direcció de la residència “Kolej Hostivar”, que li semblava impronunciable. Un cop va baixar de bus va preguntar a vàries persones i finalment li van senyalar l’edifici, que era just davant seu. Tot el que sonava a txec li semblava tan estrany que per preguntar les adreces ensenyava la carta d’admissió, i dues setmanes després ja sabia presentar-se i contar fins a 100. Finalment va arribar a la recepció i la secretaria, com més entendria com a habitual, no parlava ni gota d’anglès...
Ara, un altre cop al bus de l’aeroport dues setmanes després, mirava per la finestra i li semblava que estava passant per un lloc totalment nou. El sol li escalfava la galta i l’orella dreta i pensava que mai havia apreciat tant un raig de llum. No portava maleta ni portàtil que li impedissin mirar més enllà de l’equipatge. Recordava que un cop a la residència uns estudiants francesos l’havien ajudat a entendre la secretaria txeca. Més tard li havien preguntat si necessitava alguna cosa més i ella havia estat incapaç de contestar, simplement estava massa atabalada. Recordava haver carregat la maleta, el portàtil i la motxilla, escales amunt, en direcció equivocada. Escales avall i escales amunt un altre cop, en direcció correcta. Finament havia agafat l’ascensor fins al tercer pis del tercer edifici. A l’habitació hi havia un equipatge amb una enganxina turca sobre un llit i ella es va estirar sobre l’altre. Ara ja era a lloc. Recorda haver-se preguntat “i ara què?”...

Nostàlgia de nostàlgia

2010-03-01T12:29:00.000-08:00

Normalment escriuria sobre allò que trobava a faltar. Normalment. Normalment trobaria a faltar la seva normalitat, però ara fins i tot li costava recordar-la. S’havia descostumat als seus costums habituals - Desconocer lo conocido, havia escrit Benedetti-. Ara tenia la sensació d’haver canviat i encara que no sabia exactament com, creia que enfrontar-se d’aquí uns mesos a allò que ja coneixia li semblaria nou un altre cop. Ara transformaria en normal aquella ciutat amb aires soviètics feta de cases de contes de fades. I posats a enyorar, primer enyoraria allò que ja no tornaria, abans de trobar a faltar allò que l’esperava intacte a Catalunya. Posats a desitjar nostàlgia, pensaria en l’A308, que ja era definitivament un entranyable record. Posats a trobar a faltar, li faltaria la sorra del Sàhara i li sobrarien les cadires. Li faltaria el sol de sudamèrica més que la boira de Lleida, que l’esperava la pròxima tardor. No podia enyorar allò que encara no tenia ni tampoc allò que tindria sempre. Podia enyorar allò que no sabia si tornaria.
Posats a enyorar, enyoraria carregar-se la motxilla a l’esquena i preguntar-se, al mig que Buenos Aires o Montevideo, on devia estar l’hostal més barat. Enyoraria l'accent, aquell accent. Enyoraria llegir Soledades de Babel a Punta del Diablo i sentir-se fràgil. Ho enyoraria amb tendresa i amb unes ganes estranyes de tornar-ho a sentir. Enyoraria imaginar com seria demà o no recordar com havia estat la nit passada.

S’enyora allò a què s’està acostumat, però si un s’ha desacostumat a el que solia ser normal (sigui quin sigui el seu significat), llavors... que s’enyora?
Perquè per molt poètic que soni, un no enyora allò que no coneix ni aquells a qui no ha de trobar-se. Qui enyori un futur que tan sols imagina, en realitat enyorar no trobar a faltar allò que ja ha viscut.

Tormenta

2010-02-28T06:23:00.001-08:00

I ara que ja havia trobat la calma, esperava ansiosa la tormenta.
Començava a gaudir de les primeres gotes, ara que ja s'havia fos pràcticament tota la neu.
Tenia ganes d'empapar-se fins al moll dels ossos i després, si calia, ja es cuidaria el refredat.

El sol,la lluna, les hores

2010-02-26T10:03:00.000-08:00

RELLOTGE ASTRONÒMICEl rellotge astronòmic de Praga és el rellotge medieval més famos del món (almenys això asseguren les guies). Situat a la plaça de la ciutat vella comparteix protagonisme amb l'esglèsia de Tyn, tot i que la guanya pel que fa al nombre de visites i amb bastanta diferència.

Està format bàsicament per tres parts s'ordenen de dalt a baix de la següent manera: el quadrant astronòmic, les figures animades que represente "el passeig dels apòstols", i el calendari ciruclar amb medalles que simbolitzen els mesos de l'any.

El quadrant astronòmic del rellotge marca les vint-i-quatre hores del dia però també la posició del sol i la lluna al cel, i altres detalls astronòmics que no sóc capaç d’entendre... La seva forma recorda a un instrument medieval que s’utilitzava en astronomia i navegació uns quants centenars d’anys enrere, l’astrolabi. Sobre el rellotge estan pintats la terra i el cel, l’anell del zodíac, l’anell de la rotació i també un parell d’icones que representen la lluna i el sol.

El sol brilla daurat i es mou recorrent la circumferència que dibuixa l’anella del zodíac. S’ajunta amb la maneta que es també daurada i junts mostren l’hora local de Praga, assenyalant els números romans, les hores en format d’hores desiguals (no m’en feu explicar la utilitat..) sobre les línies dorades, i les hores contades a partir de l’alba en antic horari txec, sobre l’anella exterior. La distància que separa el sol del centre del rellotge indica el temps entre l’alba i la posta de sol. La esfera de la lluna imita el moviment del sol, tot i que es mou molt més ràpidament. L’esfera lunar brilla paltejada i representa les fases de la lluna.

Lo que escribí estando lejos [lejos de veras]

2010-02-25T10:48:00.000-08:00

Si ya perdí la parte de mí que tenías vos
Sólo puedo conservar la parte de vos que tengo yo.
Así, lo que sea que queda, quedará

Quedará sin sentido
Quedará solo la mitad
Quedará sin futuro
Quedará solo para mí

Pero quedará

*Santa Teresa, Rocha, Uruguay

The jester

2010-02-24T13:35:00.000-08:00

The prettiest

2010-02-24T12:50:00.000-08:00

Songs

2010-02-24T05:29:00.000-08:00

Puedo volver,
puedo callar,
puedo forzar la relidad.

Puedo doler,
puedo arrasar,
puedo sentir que no doy más.

Puedo escurrir,
puedo pasar,
puedo fingir que me da igual.

Puedo incidir,
escapar,
puedo partirme y negociar la otra mitad.

Puedo romper,
puedo olvidar,
puede comerme la ansiedad.

Puedo salir,
puedo girar,
puedo ser fácil de engañar.

Puedo joder,
puedo encantar,
puedo llamarte sin hablar.

Puedo vencer,
puedo palmar,
puedo saber que sin vosotros duele más.

Puede ser que mañana esconda mi voz
por hacerlo a mi manera.
¡hay tanto idiota ahí fuera!

Puede ser que haga de la rabia mi flor
y con ella mi bandera.
¡sálvese quien pueda!

Puedo torcer,
puedo lanzar,
puedo perderme en la obviedad.

Puedo servir,
puedo cansar,
puedo saber que sin vosotros duele más.

Puede ser que mañana esconda mi voz,
por hacerlo a mi manera.
¡hay tanto idiota ahí fuera!

Puede ser que haga de la rabia mi flor
y con ella mi bandera.
¡sálvese quien pueda!

Puedo torcer, lanzar, perderme en la obviedad...
servir, cansar , saber que sin vosotros duele más.

Txec i comunicació intercultural

2010-02-23T12:21:00.001-08:00

Avui començava classes. El balanç és positiu, millor del que m'esperava. M'ha costat trobar la classe de txec, però finalment no he arribat tard. Una dona molt simpàtica que no m'entenia ni una paraula m'ha intenta ajudar però al final la manera d'arribar al llocs és preguntant mil cops a tothom. Allí m'esperava un grup curiós i reduit, entre els quals (per fi!) he trobat algú que feia periodisme. Una d'elles és una grega vegetariana que sembla força maja, i que em recorda a una bona amiga. El txec és realment difícil, i no sé si serè capaç d'escopir tantes consonants seguides, anyway... allí estem. Després de txec tenia 10 minuts per canviar d'edifici i començar el seminari (de màster :s) de intercultural communication management. Evidentment he arribat tard, en concret 15 minuts. He intentat posar-me el menys vermella possible, he trucat, i després del "sorry... is this the intercultural communication class?" he entrat i m'he assegut a l'únic lloc lliure que quedava. La classe té força bona pinta. La professora és alemana i parla un anglès d'aquells no-natius que són fàcils d'entre als que som també no-natius. Fa moltes pauses i parla amb vocabulary planer. Entre això i que el fil conductor del seminari és el com ens enfrontem a nous móns i noves cultures, m'he vist en cor (per primera vegada a la meva vida, encara que sense deixar de posar-me vermella) a ser una de les poques persones que han intervingut al debat. És una mena de teoria de la pràctica que he estat aprenent aquests mesos. La setmana que ve hem d parlar sobre la nostra "normalitat cultural". Serà difícil explicar la meva "normalitat" d'aquest any... en fi, que segur que m'agrada l'assignatura. I si a l'examen es tracta de donar opinió personal i visió subjectiva, li explicaré la vida i segur que tinc un al menys un 6 més merescut que el d'història del periodisme!
A la tarda hem creuat el pont, Charles bridge. Buf, aquella banda del riu es mereix un post especial i, està clar, es mereixia unes quantes fotos. Però m'he emportat la càmera sense targeta de memòria així que les fotos hauran d'esperar... i la poca inspiració d'avui em fa acabar així.

nashledanou, zatím*

El post d'avui no és literari, ni profund... és simplement el que he fet. Però suposo que a molts dels que lleguiu això (bé, segur que molts no sou, direm millor alguns) us agrada saber que estic fent, potser més que quan escric paranoies de les meves... però ja aviso que a mi m'agrada més esciure l'altre tipus d'entrades.

Ara

2010-02-22T08:34:00.000-08:00

Ara que sé que puc parlar fort i estar callada, ara que sé que riure és igualment recomfortant en silenci i a crits, ara que sé que puc plorar i eixugar-me ràpid les llàgrimes. Ara que ja no hi ha mur, ara que potser ja no el necessito.

*a un bon company de viatge

Hostivar I

2010-02-21T09:47:00.001-08:00

clothes

square

fun
[it's funny, I enjoy it;)]

kolej

spring

trees

snowed car

come in

private property

house

post

friend

Vértigo?

2010-02-21T05:55:00.000-08:00

"Aquel que quiere permanentemente llegar más alto, tiene que contar con que algún día le invadirá el vértigo... El vértigo es algo diferente al miedo a la caída. El vértigo significa que la profundidad nos atrae, nos seduce, despierta en nosotros el deseo de caer, del qual nos defendemos espantados. "

*Milan Kundera. La insoportable levedad del ser

Ara que estic a Praga, toca conèixer els escriptors locals no? I més, si aquests porten implicita l'associació a persones que augmenten el valor dels seus llibres: La Magda, que el llegia la setmana passada; el pare, el propietari; i la mare, que signa la primera pàgina "amb estima, Mabel".

A la tarda, sessió de fotos per Hostivar (resi i voltants)

Lo que escribí estando lejos

2010-02-20T03:49:00.000-08:00

Ahora que sé
que ya no necesito tener siempre alguién al lado ,
siento que estoy menos sola que nunca

[Now that I know that I don't need to have somebody always to my side , I feel I'm less alone than ever]

*La Paloma, Rocha, Uruguay

Valparaiso [bajo la nieve]

2010-02-19T14:46:00.001-08:00

*bajo el asfalto hay flores que todavía no han nacido*

Quan era estiu, fa tres setmanes, una bona amiga que feia 22 anys m'acompanyava per la ciutat de Neruda. La frase que algú va pintar fa tres anys en aquella paret s'ha escolat avui entre els meus dubtes. ¿y que habrá bajo la nieve?

Bajo la nieve aguardan bienvenidas y despedidas
Bajo la nieve esperan amistades pasajeras
Miradas cercanas que empezaran lejos
Abrazos, cervezas, viajes y risas
Algún llanto tal vez, esperemos que no en vano

Bajo la nieve esperan cinco meses más
Tantos otros cambios, tanto que aprender
Cambios que, ahora sí, tengo tiempo para digerir
Tiempo que voy a usar para masticar antes de engullir

Step by step

2010-02-19T14:44:00.001-08:00

Titelles de fusta i cristalls de bohèmia .Primera caminada per Praga, amb la Gul. Fa fred, però es suporta bé.

En dos dies la Gul i jo hem deixat de ser estranyes. La nostra petita habitació s’ha convertit el nostre raconet conquerit dins d’aquesta ciutat que encara ens queda gran. Praga ha envaït la vida de les dos d’una manera brutal, despietada i alhora consentida. Si fa dos dies ens sentíem desabrigades enmig de tanta neu, ara ens sentim segures entre les nostres quatre parets, blanques com les d’un hospital, que ja hem promès que decorarem. Es barreja el truc, la música en català i les converses en anglès. Atrinxerades aquí, hem cuinat truita de patates, hem començat a riure, a tenir les nostres pròpies bromes, a conèixer els companys de passadís... A la tarda decidim sortir del nostre amagatall i fer de turistes per la ciutat. Passegem per la plaça de la ciutat vella i veiem el rellotge astronòmic i la església de Tyn, adornats per nombroses botigues de sovenirs que exhibeixen cristalls de bohèmia i titelles de fusta fetes a mà. L’encant de Praga ens abraçada. És una abraçada freda però alhora reconforta. Quan comencem a notar el fred decidim prendre un té i un cafè (és fàcil endevinar qui veu què), i ens asseiem en un bar qualsevol. A ella li costa més que jo parlar anglès però entre gestos i expressions ens entenem. Parlem de com ens sentim, comentem els consells que ens repetim a nosaltres mateixes per convèncer-nos que d’aquí uns dies ja ens sentirem a lloc, i ens fem algunes preguntes bàsiques sobre la nostra història personal. M’ensenya paraules en turc que ja no puc recordar, igual que les que jo li he ensenyat en català o castellà. Per això hem decidit que farem una llista que alhora serà útil i decorarà la nostra habitació, ara excessivament blanca. La llista tindrà quatre columnes en les que recollirem el vocabulari essencial en turc, anglès, català i castellà.
Un altre cop al nostre cau planegem les classes que han de començar la setmana que ve i ens escalfem el sopar. Agafem forces per demà, un dia que no som capaces d’imaginar perquè, com gairebé tot ara, serà completament nou. Ja hem fet nostre un petit bocinet d’aquesta Praga, és tracta d’anar expandint dia a dia la nostra conquesta. Step by step.

what do you want to show?

2010-02-18T06:50:00.001-08:00

"what do you want to show in your photo?
the outside landscape or our room?"
...
what do I want to show?
outside or inside¿

jugo amb el meu regal de reis i la companya d'habitació em pregunta:

"que vols mostrar a la teva foto?el paissatge de fora, o l'interioir de la nostra habitació?"...

seguidament jo em pregunto el mateix...

¿que és el que vull mostrar?

Empezar de nuevo [Praga I]

2010-02-18T06:06:00.000-08:00

Vuelo

cada vez que noto
esa sensación de vacío
en mi estómago

me esfuerzo en hacer sitio
a los recuerdos que dejo
y a los que me esperan

cada vez que mi cabeza
siente irremediablemente
que se echa hacia atrás

oigo lenguas que no son la mía
y el catalán se convierte
en desconocido para la mayoría

vuelo y tomo distancia /me muevo
de adentro hacia fuera
de afuera hacia dentro

me alejo y me acerco
a algo o a alguien
a mi /con suerte/ un poco más aún

y durante el vuelo juego
imagino, recuerdo...
que fue y que no fue

y que va a ser
empezar de nuevo
desde menos cuatro bajo cero

Cada vol més

2009-11-17T07:09:00.001-08:00

La televisió retransmetia l’Algèria – Egipte i ells tornarien a casa passades unes set o vuit hores. Jamdulilà, Inshalah. Quan ells agafessin l’avió en Selma tornaria a casa seva, a Smara. La seva filla petita, la Nejua, continuaria estant malalta, al menys uns dies. La Lala, la seva cunyada de dinou anys, continuaria somiant marxar lluny del desert algun dia, i recuperar-se aviat del ronyó per tornar a estudiar dret a Algèria.
Al Ministeri d’Informació, l’habitació que els havia servit de dormitori, menjador, despatx i zona d’oci durant tres setmanes, tornaria a ser la sala de recepció. El Ministre continuaria cobrant un sou exageradament superior a qualsevol dels seus treballadors. Més de mil euros és exagerat si ho compares amb quaranta o cinquanta, t’ho miris com t’ho miris. I qualsevol treballador del Ministeri d’Informació continuaria sent llicenciat en qualsevol cosa abans que en periodisme: dret internacional, ciències polítiques, història, economia, empresarials... El cap del servei de premsa continuaria pensant que posar dos punts abans d’una cita és un error, i continuaria fent fotos mogudes o cremades tot i els esforços d’ells dos. Un partit de futbol continuaria revolucionant més a la gent que una detenció. En Bay continuaria escaquejant-se de la feina sempre que pugés i els que volguessin treballar continuarien cremant-se a ritme de te [ja sé que repeteixo metàfora, però m’agrada]. Arribats el moment de marxar, ells tres havien perdut tota importància. Amb tot, esperem que la feina dels que se n’anaven servís d’alguna cosa, però les consciències que cal remoure són les que estan més enllà de les fronteres del Sàhara. Sí, la seva feina serviria d’alguna cosa algun dia – inshalah – per això la seva estança havia tingut sentit. Però el que ells tres sentissin o pensessin en aquell moment era del tot irrellevant. El món era massa gran com per autoanalitzar-se. Hi havia massa coses per estudiar i reflexionar, fora d’ells mateixos. A ella, viatjar li servia per adonar-se – cada vol més – que ella – cada vol més petita – no era el centre del seu món – cada vol més gran.

Últim dia

2009-11-13T12:24:00.000-08:00

Tinc tantes coses a dir que no puc escriure res.

tornem a casa

2009-11-12T11:49:00.000-08:00

Es succeeixen estranyament els somriures estúpids i les rialles histèriques. Bromes que no sé si tenen gaire gràcia objectivament però que a nosaltres, a en Selma i al noi del pijama, ens resulten d’allò més divertides. Hem acabat la feina, al menys, la que havíem de fer aquí. En ens queda per Barcelona, però allí treballar no serà una lluita constant. El Gerard ho repeteix i suposo que te raó. No, jo tampoc canviaria res. De tot se n’aprèn.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.

Badi, el poeta

2009-11-11T09:39:00.000-08:00

En Badi es canvia i es posa les ulleres. Les mans arrugades, les venes marcades. La barba blanca li perfila la cara de color torrat. Incomptables arrugues amaguen i demostren tots els versos que haurà escrit, inspirat per la fugida, la batalla, la presó, l’exili, la lluita i el dolor constant del seu poble. La mirada perduda horitzó enllà i el posat abatut. Té excusa. Ha viscut prous anys com per estar cansat. Ha esperat prous anys com per estar cansat. Ha lluitat prous anys com per estar cansat. El seu discurs es lineal, constant. No canvia el to, no eleva el volum, no es mostra enfadat, pràcticament no gesticula. Ni en el moment de la història en què descriu com l’empresonen. Ni quan ens explica que va veure amb els seus propis ulls com els espanyols entregaven totes les armes als mauritans, i abans de marxar, rebentaven a trets els bidons buits, perquè els sahrauís no poguessin tornar a utilitzar-los. Fa pauses sí, però són silencis difícil de llegir. No sabria dir si és un home calmat o indiferent. Suposo que serà un home calmat. L’hauran assossegat tants anys de pensar i reflexionar. Potser ha patit massa. Potser ha escrit tant sobre tot el que està recordant que ja no li afecta. Potser si per recordar hagués de reviure no podria permetre’s repassar de nou la seva història. Com aquell presoner que explicava estranyament tranquil les tortures de que podia parlar sense problemes, deia. En Badi parla, sense parar, durant hores. Semblava cansat al començament però no sembla més cansat al final. Mentrestant, el sol va caient, les seves filles feinegen per la casa, els cotxes passen i traspassen, i els nens criden pel carrer. Res ni ningú sembla entendre del tot que una càmera requereix silenci. Res ni ningú s’aturarà quan ell premi el rec. El sol continuarà caient, les filles continuaran treballant, omplint aigua, fent te, els nens no deixaran de cridar, els cotxes no pararan de passar. Tornarem un altre dia. Aquell altre dia serà matí i haurà llum, però hi hauran més nens, més filles, més te... i en Bay estarà més desastre que de costum.

Spleen

2009-11-08T00:49:00.000-08:00

Un mateix no és mai qui vol ser.
Mai serà tampoc els que els altres creuen que és ni esperen que sigui.
Mai creixerà prou segons son pare, i creixerà sempre massa ràpid segons sa mare.
Ningú entendrà tot el que facis, i molt menys tu.
Ningú et perdonarà tot el que facis, i molt menys tu.
I ningú canviarà res del que facis, tan sols tu.
Tothom es creurà capaç de jutjar tots els teus actes però només tu ho hauries de fer.
Donar consells és fàcil si el consell t’importa poc.
Cagar-la és encara més fàcil si tu t’importes menys.
Saber què fer és fàcil depenent del moment.
Saber què fer és important en el moment difícil.
Conèixer-se del tot és quasi impossible.
Ser feliç no és obligatori, però és una bona opció.
Els problemes d’identitat i les depressions exitencials són típicament occidentals.

Massa quilòmetres

2009-11-06T10:12:00.000-08:00

*Mou el dit petit de la mà esquerra. Moc el dic petit de la mà esquerra. Em mira com si anés a dir alguna cosa. El miro com si anés a escoltar-lo. Silenci. Silenci. Li acosto el got buit de te. S’ho pensa. Agafa el got buit de te i el posa junt amb els altres. Recupera la seva posició. Recolza les seves galtes rodones sobre la seva maneta. Recolzo el meu pòmul dret sobre la meva mà dreta. Faig com que m’acosto. Fa com que s’allunya. Massa quilòmetres entre el meu món i el seu.

*Passegem pels carrers del Aioun i s’acosten nens i nenes que van de camí a l’escola. Corren riallers cap a nosaltres atrets per la imatge d’allò que els és tan llunyà i que els recorda als estius que han passat lluny de la hamada argelina. Alguns s’acosten més que d’altres, que semblen més espantats. Molts porten camisetes d’equips de futbol, o referències culturals de les que et trobes dia rere dia als carrers de Barcelona o de Lleida.
- ¡Hola!
- ¡Hola! – contesten tots a l’únison
- ¿Como estas?
- Bien. ¿Como estáis? – s’atreveix a dir el més alt
- Nosotros bien ¿y tu?
- Bien – tornen a contestar alhora
- Hablas muy bien el español. ¿Donde has aprendido a hablar español?
- En Castilla la mancha – Diu el que porta la samarreta de la selección espanyola
- Muy bien... ¿y tu? ¿Has estado en España?
- Sí, en Andalucia. ¿De donde sois? – pregunta la de les dues trenes coronades per dos llaços enormes
- Nosotros de Barcelona
- Ella tiene familia en Barcelona! – senyalen a una nena que riu tímida i orgullosa
- Y del país basco
- Él es basco también – ara senyalen al més petit, que córre i salta seguint els nostres passos
- ¿Si?Que bien!
Somriuen
- ¿Teneis caramelos?

*Avancem amb el Nissan Patrol per Smara i creuem pel costat d’un grup de nens que juguen en un carrer d’aquells que no és ben bé un carrer i que no té nom. Sembla que ens vulguin saludar i un de nosaltres treu el braç per la finestra. Dos segons després una pedra xoca amb força contra el vidre posterior del cotxe. Els nens comencen a córrer i les tres pedres més colpejen la part de darrera del cotxe. El conductor treu el cap per la finestra i crida. Massa quilòmetres entre el nostre món i el seu.

Transcripció 2

2009-11-02T00:13:00.000-08:00

[post caòtic i llarg, com el moment que descriu.
Qui no l'entengui que pensi que moltes vegades nosaltres també ens perdem]

B: Que entren
J: ¿Que entren donde?
B: ¡Que entren adentro!

La pregunta pot sonar estúpida o la resposta pot semblar lògica…però no.
Depèn de com t’ho miris, la situació és còmica. És el meu moment de descans, el Jon controla la grabació i en Gerard tecleja. En Bay es mou al compàs de les declaracions de Salmana Zein. S’acosta a l’ordenador, s’allunya, repeteix paraules inconnexes que no tenen massa sentit.

B: Un momento. Para. Vuelve. Cada uno corria hacia un arbol. Eso lo hacia el agresor marroquí.

Gairebé toca la pantalla del MAC i el Jon no posa més mala cara perquè no pot. El Gerard sospira mentre en Bay li pregunta: “que escribiste hijo?”

B: Nadie se preocupa de su hijo, padre, o madre… ahora anticipa madre i pon padre al final. - i repeteix paraules en hassania, com si l’entenguéssim- A cada uno salvase quien pueda.

En Selma escolta cançons de Reamon i Mecatxis al meu MP3. En Bay bufa, rebufa i fa rebobinar a en Jon. Minuto 36.

B: Vuelve atrás un poquito. Que había un coche que los perseguían los Marroquíes. Vuelve atrás. Que había un coche en el cual había…lo escribiste?
B: Cayó el hijo de mi tío
G: Murió
B: Cayó
G: Cayó mártir, murió
B: Cayó
G: Cayó es que se murió
B: No, que se cayó del coche.
G: Pues una cosa es que se cayó y otra que se cayó del coche! – La cara d’en Gerard parla més que el crit que acaba de fer.

Al Gerard li queda poca paciència, com a tots. S’ha de dir que portem així des de les dotze i poc del matí i són gairebé les vuit de la tarda. Tenim excusa.
En Selma reparteix te i em pica l’ullet. El got de té d’en Bay està més ple que els altres.
“ Porque te Bay trabajo tranquilo. Porque Bay trabajo sin funar sin té... no...” fa cares rares i bufa. Traduït vindria a dir: que si no beu té ni fuma, en Bay és torna insoportable. En Bay es veu el gotet de té com si fos un xupito de whisky i fa com si anés a encendre’s un cigarret.

G: Bay, si eso de fumar aquí... Porqué aquí comemos y dormimos y...
B: Qué?
G: Pues que tengo asma y...
B: Entonces si te tiro un flit ? – bromeja amb més o menys gràcia agafant el pot de matamosques i matanamush
G: Entonces mal. – qualsevol diria que en Gerard no ha pillat la broma.
B: Yo así no puedo trabajar, tengo que fumar!

En Bay surt fora de l’habitació, que s’omple de rialles més cansades que divertides. Segurament els comentaris són més bons que la broma del matamosques.

J: Va fuma, que falta poco ya!
B: Si claro! Voy a ir al país basco este y... – amenaces des del pati
J: Pero que no te das cuenta que ya no eres eficiente?
B: Oye, eusaka!
J: Sí sí, claro claro - riu
G: Sí sí, claro claro – riu
B: Tu! – al Gerard – Tu, cuernudo!
J: Sí, como los ciervos!
G: Como son? Que tienen ramificaiones no?
J: Vamos Bay, que quedan 10 minutos nada más
B: Madre mia! Tu quieres que me fume el cigarro por el culo o que?
G: Como me llamo Gerard Peris que nos vamos el 14 – crida
B: No, no tienes tiempo para irte

La broma tampoc fa gràcia aquest cop, però les rialles sonen igual encara que sigui més per histèria que per humor. Torna a començar la traducció – transcripció. Els nostres són riures d’aquells cansats que se t’escapen sense gaire control.

B:- Hemos estudiado aquí. Alanfabetismo. Se dice así no?
M: - Analfabetismo
B: - Estudiamos?
G: - Otra vez? Lo repite?
B: - no, una sola vez. Pero oye amigo... yo estoy aquí con mi amigo – copet a l’esquena d’en Jon, que agafa aire i pren paciència.

En Bay posa el braç sobre l’esquena d’en Jon. Ell somriu, suposo que per compromís. El Bay tradueix i diu que la dona va tenir un paper important en la societat, “tant o més que l’home”. Sembla convençut, però m’hi jugo la mà que no s’ho creu ni de casualitat.
Hi ha un moment de la grabació en que se sent el Bay i nosaltres parlant. Bocinet que no cal transcriure. Tothom sospira desitjant que el ratet s’allargui fins al minut. 40:19. “Yuhu!” El Gerard li dona les gràcies al Bay, per parlar tant i per haver fet tant amena la grabació. El Bay li xoca la mà. El Jon riu.

B: - Que has apuntado?
G:- El 13 de noviembre coges una avión

El Jon se’l mira amb cara de “si claro!” i riu arquejant les celles.El Bay comença a parlar sense dir res rellevant. El Jon fa esclafir la llengua contra les dents donant-li la raó. Com als nens. “ Y venga va! Que queda poco!”. 40:42. Després del segon té sembla que la situació es destensa. Tot plegat era massa surrealista segons com. En Selma contesta al seu mobil que sona com un vaixell a alta mar. Baixa la temperatura amb el climatitzador perquè està convençut que així marxen els mosquits. Personalment, tinc els meus dubtes.

B.- Solamente nos queda la paciencia
G:- Parece que habla de nosotros
Risas
J: como?
G: como?como?
En Bay puja el to i comença a explicar. Té força assumit allò de te lo puede decir más alto pero no más claro. Y ho diu más alto pero no más claro.
B: - No hijo, todavia no has entendido. Puta madre.
Ara insinua que no hauriem d’haver llegit una mica més sobre el conflicte i la història del Sàhara abans de venir. Manda huevos. Ell que no sap quan traduir carabana o peloton.
B: que ellos lo dan pero... como cuando te dan un regalo.. que te dan un regalo pero luego tu... estas... que te dan algo pero... xuxa madre
G: amargura?
B: Amargura!!
Xoc de mans. 41:00.
B: Recibimos con amargura pero quien nos amarga? El Marroquí. Que dice que nosotros vendemos lo que nos dan pero nosotros lo contrario.
J: Metele tumbao’
B: Ahí le has dao’
I ja feia massa estona que no li sortia l’accent cubà.
En Bay llegeix la ment del Jon
B:Si si, no toques la pantalla!
J: Vas entendiendo, vas entendiendo.
...grabació en hassania
B: Pero como vamo a joder a nuestros propios?
Ahí te has ido Bay.
B: Bueno, que como nosotros vamos a maltratar a nosotros mismos?
I repeteix la frase de diferents maneres, en diferents ordres, com si fossim nosaltres que no l’haviem entes. Mira que som durs de ment eh?
J: - y después de esto es el minto 42:00
B: - Dice: nos amargan sobre esto.
Ara que ja tenim la paraula del dia, i és “amargo” – cortesia del Gerard “muy bien tigre!”- el relat de la Salmana té d’adjectiu “amargo” per tot arreu

El Jon mira amb cara de “no entenc res però no preguntaré què significa”.
B: - Voy a escibir esto si no te es molestia ok?
J: - Si claro. Si que es molestia!
B: - Otra cosa no queremos con la cabeza elevada
J: - Con la cabeza bien alta
B: - Zin
J: - Zin. 49:06.
G: - Lo que decimos...
B: - No... – en Bay mira al Gerard i casi sembla un home centrat i pacient. Quasi.
Obre el ulls més del que els tenia, agafa aire i mou les mans endavant i endarrera. El Gerard rellegeix l’última part del text.
B:- ehe, ehe, ehe
G:- Esta bien no?

Halás

J:- Siempre hay que saber cuando parar.

Quanta raó tens.

tuetslapartdemiquemésm'agrada

2009-10-29T04:47:00.000-07:00

Feliços 21 Anneta.
Menja't un panellet a la meva salut.
Bufa les espelmes amb el doble de força.
Fes un xupito per mi, i tots els whiskys amb cocacola que creguis oportuns*

Blaus cel

2009-10-29T02:28:00.000-07:00

Quan al cel no li barren els pas ni edificis ni muntanyes en ell hi caben, d’esquerra a dreta, la melancolia, la desesperació, la ràbia, el caos, la transició i la calma. A un costat la melancolia s’estén de color blau grisós i a l’altra banda la calma de color blau suau. Entre els dos una gradació de cians foscos i brillants, pintats de blanc per núvols d’aquells que no porten aigua i banyats de taronja per un sol que ja no calenta.

A l’esquerra, els núvols amaguen tanta pols que s’han tornat quasi negres. Cada gra de sorra està ple de paciència esgotada, d’esperança perduda, d’il·lusió decebuda. Tants anys cobrint aquest desert buit i sec, tants dies veient com arriben aquells que volen marxar són massa instants de no res carregats d’immensitat. La sorra està cansada de suportar peus que ja no aguanten les seves cames. L’arena fina no vol pensar més que la llibertat existeix tan sols en la memòria d’alguns i s’alça enlaire, com farien si poguessin tots els que la trepitgen. I tenyeix els núvols de gris melancolia, de negre desesperació. La foscor ocupa tot el cel que cap entre l’horitzó i l’infinit. La imatge que capten els teus ulls si mires fixament la línia que jeu al fons i alces la mirada fins que el clatell et toca a l’esquena. És un capvespre gris per aquells que enyoren la seva terra, un regal per als que voldrien tornar a una casa que ja no és seva. Però si mous mig mil·límetre les teves ninetes la imatge canvia totalment.
Sembla que el sol ha vençut part de la batalla i ha esborrat la tristesa dels núvols. Les masses fosques es desfan en una línia vertical que recorda un dibuix mal fet en un quadern infantil. Com un nen enfadat que agafa la goma i la passeja amb força de dalt a baix sense veure que, lluny d’esborrar el que havia pintat, no fa més que desordenar els color i les ratlles a banda i banda del paper, i el resultat no serà el blanc del principi sinó un full brut. I el resultat no és un cel net sinó un vaivé incontrolat de núvols gris clar. Entre ells s’escolen incontables raigs de sol que ressalten les seves tres dimensions. Les pinzellades de llum travessen els núvols per davant i per darrera, per l’esquerra i per la dreta, posant-los en relleu. La llum té força però encara no il·lumina. Ànsia.
El cel canvia altra volta amb un nou gest imperceptible. El vent ha regirat el vapor d’aigua fins fer que llum i tenebres es barallin aferrissadament. Sembla que els dos bàndols tenen clar que una lluita no es perd fins que no s’abandona, trenta-quatre anys d’espera sense tirar la tovallola en són un bon exemple. Aquesta és terra de paciència i desesperança, però de perseverança a la fi.[“Qui espera desespera però si aguanta ho pot tenir tot” - Blau dels Lax’n’busto]. Així els núvols s’escampen cel amunt i cel avall. S’enreden com remolins dibuixant huracans de cotó fluix. La seva paciència s’ha convertit en ràbia però el sol no descansa. Caos.
El sol ja és més brillant i per la dreta, encara llunyans, s’acosta un ramat de núvols blanc i fins que la pols enfosqueix. El cel és ara escenari d’una batalla medieval. Millor dit d’una guerra del segle vint que pateixen encara tots els que viuen sota tants núvols i tant de sol. Moviment, atrafegament amunt i avall, enrenou, agitació d’esquerra a dreta, canvi. Finalment, la batalla es congela en una situació de ni guerra ni pau. Un nou moviment insignificant i un altre canvi radical.
Només blanc i blau, ni tan sols es veu el groc ataronjat del sol. Transició. A la part superior el blau és intens, vora la terra el blau és fi. S’acosta una calma que podria ser completa però que perd puresa quan s’acosta a la sorra. En tot cas, pots agafar aire i deixar-lo anar poc a poc. Blau fort, núvol fi. Blau fluix intens, núvol fi. Blau cian suau, núvol fi. Blau suau gairebé blanc, núvol fi. Blau transparent, desert.

P.D.:És difícil explicar en termes finits allò que no s’acaba mai.
És impossible entre quatre parets imaginar que dins els teus ulls hi caben tantes coses.

Strong - Reamon

2009-10-27T14:08:00.000-07:00

I know You're strong
My beautiful one
I Know You're Strong
I Know You Belong

I Know You're Strong
My Beautiful One

Cançò que he escoltat unes deu vegades des d'ahir a la nit, i que sembla que a en Selma també li agrada força. La penjo amb l'únic objectiu d'animar-te el dia.

*

My morning escene

2009-10-27T13:54:00.000-07:00

De Rabuni a Al aioun. Cinc minuts de trajecte i ens allunyem de l’asfalt. Mucho bache i muchas… muchas piedras. Des de la finestra es divisa el desert, immens. Sona: “I want to keep away” [Fly away de Lenny Kravitz]. Intento ordenar de forma lògica tots els elements del moment però passats un segons dessisteixo i simplement intento assimilar-los el més lentament possible. El Nissan Patrol tremola sense descans a mesura navega sobre el mar d’arena fina i pedres negres. La tremolor del cotxe em sacseja el braç dret, que descansa damunt la goma de la finestra del copilot. Obro la mà per sentir l’aire, que es converteix en vent a causa de la velocitat del cotxe. Noto la seva força sobretot a la cara i gairebé em molesta. Gairebé. La ràdio diu: “del color del cabell d’una rossa tenyida de vermell” [Ara vinc d’enlloc, de Gertrudis]. El reflex del meu rellotge al retrovisor em recorda que aquí el meu temps no serveix. En Lelifa comença a cantar en hassania paraules que no entenc, però les repeteixo com si fos un joc. “Ehe”-“Ehe” “Akba”-“Akba” “zueina”-“zueina”... i dues rialles i un cop a l’espatlla com a colenda.
El sol ja brilla amb tota la seva força, deuen ser quarts d’una. “Si el amor es ciego, ¿por que me miras?” [ Chulailo laleilo de Martires del compas].Als seients de darrera el Gerard i el Jon parlen, canten i segueixen fent bromes amb el conductor. “Para...cinco!”- crida en halifa entre somriures. Palmes al ritme de la música. “Y allí tirado en la cama, cuando me eches de menos, habrá escarcha en tu mirada y en tu alma veneno...” Davall dels meus peus s’arruguen dues pàgines del diari Sahara Libre. Les seves línies escrites en àrab absorbeixen l’oli del motor que no sé si vull saber d’on surt. Entre tanta sorra i tantes pedres creuem uns metres de matolls, i a l’horitzó s’estenen miratges d’aquells que en Gerard diu que Kapuscinski descriu tan bé. Última cançò:My morning escene de Jonah Smith. "And I need some help along the way"...

P.D.:L’altíssima qualitat de la banda sonora córre a càrrec de Gerard Peris. Prego dirigiu a ell els vostres afalacs musicals. Gràcies.

Companys

2009-10-27T13:47:00.000-07:00

Pensava que ja havia publicat els enllaços de les pàgines d'en Jon i en Gerard. Revisant el blog he vist que no, així que aquí os el deixo. Disfruteu-los que valen la pena.

Gerard:

http://diaridelsahara.blogspot.com/

Jon:

http://jonherranz.wordpress.com/

transcripcions

2009-10-25T05:20:00.000-07:00

Volvemos atrás. Un poquito más atrás, solo un momento. Un tin. Que dice? Eso es lo que dice o me lo estas explicando tu? A ver como se esbribe eso… Habdul ilà.
En que minuto estamos? Quanto falta? Más o menos en el 8 de 37. Acabamos de empezar.
...
Otra vez. Los escribiste todo? A ver donde te has quedado. Guardaste mis palabras? Decia que unos perdieron un brazo, una oreja, una pierna... Morian delante de ti, perdian una oreja, un brazo... En que orden? Pero yo te digo... Pero en que orden?
Volvemos atrás. Un poquito más atrás, solo un momento. Un tin
...

Dia de poca inspiracion entre tecla y tecla.
Y por la noche, muchos mosquitos y muy poco sueño.

important

2009-10-23T05:49:00.000-07:00

http://www.vimeo.com/7203509

"Nous vous envions un nouveau video avec les déclarations de Jean François Debargue. Dans les images il explique pour quoi il a arrêté son grave de faim et il explique aussi quelles sont les choses (les petites choses) les plus importantes que il a en a vivre depuis 2 années dans les champs de refugiés.

On vous demande, autre fois, de faire le plus difusion possible a toutes les personnes, de faire le plus diffusion possible a tous les moyens de communication, webs, ou personnes que vous créions opportuns. Nous vous remercions spécialement la diffusion a les moyens francises.

Le première vidéo que nous fassions circulaire a été les uniques images que arrivent a Europe. Ce pour ça que nous vous demander, autre fois, de ne reposer pas avec la diffusion de ces images.

Merci beaucoup.
--------------

Os enviamos de nuevo un vídeo con las declaraciones de Jean François Debargue, en unas imágenes donde explica los motivos de haber puesto fin a la huelga de hambre, a la vez que expone algunos detalles de la vida en los campos que ha podido experimentar en el tiempo que ha estado en el Sáhara.

Os pedimos que, otra vez, hagáis la máxima difusión posible a todos aquellos medios de comunicación, páginas Web, espacios o personas que consideréis oportunas, en especial del ámbito de comunicación francés.

El primer vídeo que hicimos circular han sido las únicas imágenes que han podido llegar a Europa, esquivando así la censura impuesta por el gobierno francés. Por tanto, os pedimos que no descanséis en la difusión de estos contenidos.

Muchas gracias.

-----------------

Us enviem de nou un vídeo amb les declaracions d’en Jean François Debargue, en unes imatges on explica els motius d’haver posat fi a la vaga de fam, a la vegada que exposa alguns dels detalls de la vida als camps que ha pogut experimentar en el temps que ha estat al Sàhara.

Us demanem que, altra vegada, en feu la màxima difusió possible a tots aquells mitjans de comunicació, pàgines web, espais o persones que considereu oportuns, en especial de l’àmbit de comunicació francès.

El primer vídeo que vam fer circular han estat les úniques imatges que han pogut arribar a Europa, esquivant així la censura imposada pel govern francès. Per tant, us demanem que no descanseu en la difusió d’aquests continguts.

Moltes gràcies. "

Dajla

2009-10-23T05:23:00.001-07:00

A Dajla fa més calor que a la resta de campaments. Les cases estan més separades però l’aire no hi corre. Allí parlem sobretot amb dones, testimonis de mudraiga. Totes elles coincideixen en algunes frases. Les repeteixen com si fossin veritats absolutes. Una és donar-nos la benvinguda. “Aquesta casa i casa vostra i quan torneu estarem encantades de rebre-us un altre cop aquí”. L’altra és una oració que no entenem, amb el rosari entre les mans. Els rosaris són de plàstics de colors, alguns més bonics que altres, però bastant cutres en general. Repeteixen també que Espanya els va abandonar, que van passar hores caminant, amb fred i gana. Totes recordem com la policia espanyola els va pegar amb les porres, que encara senten a l’esquena. Totes tenen cicatrius de guerra en alguna part de cos.
Repeteixen com si ho tinguessin interioritzat, gravat a foc lent, que aquesta no és la seva terra, que no volen caritat, volen tornar. Tornar a casa. “On mengem carn de camell i bebem la seva llet. Aquesta és la nostra naturalesa i no necessiten caritat de ningú”. Repeteixen que no són marroquines, són saharauís. Repeteixen que són espanyoles, són saharauís. Repeteixen que són saharauís.
A totes elles se’ls han entelat els ulls en algun moment, totes elles han pegat un cop de puny fort a terra, o dos. Totes elles han cridat plenes de ràbia en més d’una ocasió durant l’entrevista. No volen caritat, tenen una terra que és seva. No necessiten que les ONGs els donin peixos, però tampoc que els ensenyin a pescar. Elles i els seus fills (els que no han mort per la causa) saben com viure i sobreviure, però necessiten llibertat. No la demanen com si fos un favor, l’exigeixen perquè és justa.

Hi havia una vegada...

2009-10-22T09:39:00.002-07:00

Hi havia una vegada, una família de pastors que vivia al sud del Sàhara Occidental. El més gran dels set germans té ara uns vuitanta anys. Quan ell era nen li agradava jugar amb els camells del ramat del seu pare, que era un dels ramats més grans d’aquell territori. Jugava a saltar del més dòcil al més salvatge. Ara, desmemoriat, somriu i agafa aire que es guarda dins el pit, aixeca el cap i sospira amb orgull. “Jo era un bon saltarín – diu en hassania.” També li agradava caçar gaseles i assegura que va arribar a superar al seu pare en punteria. Però van arribar temps difícils a aquell desert, i una malaltia desconeguda (segur que el seu nom no importava pas gaire) va matar la majoria dels camells i molts altres animals. Aquella família, com moltes altres, va emigrar a la ciutat, que s’havia omplert feia poc de gent que parlava una llengua estranya i oferia llocs de treball a la gent en feines que abans no existien. El més gran dels set germans va posar-se a treballar al port, com a estibador. Aquella llengua estranya era l’espanyol i molts pensaven que els nouvinguts portarien progrés als que sempre havien viscut a les terres del Sàhara occidental. Però passats uns anys de bona convivència, aquella gent que parlava una llengua que ja no era estranya van fer les maletes i van marxar. Al seu lloc arribaren els marroquins pel nord i els mauritans pel sud, i tant els uns com els altres arribaven amb armes i poca paciència.
Aquells que quan eren petits vivien a base dels seus animals - que es menjaven la seva carn, es bevien la seva llet, i fins i tot hi jugaven - , aquells que necessitaven poca cosa més que l’escassa aigua i els pocs aliments que pot donar un desert, aquells que havien vist arribar el “progrés” de mans d’uns estranys... aquells que ara eren adults havien de fugir de casa seva. Calia agafar el poc que podrien transportar sobre les seves espatlles o sobre algun animal – o els més afortunats podien compartir un cotxe entre vuit. Havien de marxar abans que arribessin els exercits armats i els ataquessin a ells, que no havies tingut mai armes. Els fills del més gran dels set germans es van quedar a lluitar, sense armes ni instrucció - un d’ells seu ara al costat del seu pare i l’acarona amb l’únic braç que li queda després de la guerra-. La resta de la família es va refugiar en una terra que estava buida i que ningú volia. Líbia i Argèlia eren els països amics, i aquest últim va deixar que els saharauís ocupessin part del seu desert, que estava ple de no res.
Aquell nen petit, el més gran de set germans, que havia crescut sense banderes ni fronteres, ara deixava casa seva i els seus fills més joves perquè els espanyols que havien de portar-los progrés havien venut la seva terra als països fronterers del nord i del sud.
Ara, aquell nen petit és vell i ens mira con si tingués sis anys. Li brillen els ulls i repeteix en veu ferma que era el millor caçador de gaceles de la seva zona – que ja no és seva-. I fa trenta-quatre anys que espera en terra d’un país veí. I morirà als campaments de refugiats del Sàhara Occidental, a prop de Tindouf. Morirà a Dajla, un munt de haimes i bases de fang que s’agrupen sota aquest nom en memòria de la Dajla autèntica, la que un dia va ser lliure.
La que era està ocupada pel Marroc i és ignorada per la resta del món.

Tercha

2009-10-22T09:39:00.001-07:00

Té seixanta-set anys i una cicatriu al braç dret, una al cap i una altra li travessa l’estomac de banda a banda. Les seves veïnes van haver d’amamantar els seus fills quan ella va perdre un pit al bombardeig de Mudraiga. “Cinc dies i quaranta-cinc ferits” – recorda. Una de les seves filles té el cap partit i a uns dels seus fills una bala li va travessar les dues cames i els genitals. Parla hassania i no entenem ben bé el que diu, però tot i així ens posa la pell de gallina. La sentim cridar amb ràbia quan ens explica com moriren seus altres tres fills. Se li entelen els ulls en recordar els familiars i amics que no van tenir la mateixa “sort” que ella o els dos fills que quedaren vius. Ens explica que el seu líder va portar-los lligat del coll al pilot d’un dels tres avions que els van atacar. La Tercha continua deixant que les paraules se li escapin per la boca sense mesurar-les gaire. Ara, que ens diu que van decidir no matar-lo, parla més suaument: “li vam donar menjar i ens en vam fer càrrec fins que els marroquins el van reclamar.” Torna a cridar que està enrabiada amb els espanyols, i amb els marroquins, i que no podrà perdonar mai ni a uns ni a altres.

carregar piles

2009-10-22T09:35:00.000-07:00

Una haima quatre parets de tela que no impedeixen que passi el vent. Fa fred però sembla que no ens molesta. Una haima, quatre parets i tres mons. Després de dotze dies els tres necessitem unes hores de descans.

Halás.

El matí havia estat llarg, la migdiada espessa, la tarda massa sociable i ara... prou. Moment de viatjar sense moure’s de lloc. Moment de recordar aquelles estones que et fan somriure siguis on siguis, d’escoltar les cançons que saps que et donaran força, de llegir allò que un dia voldries ser capaç d’escriure tu, d’enyorar el que tens ganes de trobar-te quan tornis. Moment de no pensar que tanta distància i això que sembla llibertat sovint acaba sent sinònim de soledat.

Carregar les bateries.

Dos vells

2009-10-22T09:34:00.000-07:00

El land rober és vell i ja gairebé no té color. L’home que s’hi acosta és vell també i camina mig coix. Agafa una roda i la carrega per posar-la sobre el remolc del vehicle. Els braços li tremolen i això el força a aturar-se a mitja trajectòria. Descansa la roda sobre la carrosseria i si t’hi fixes bé veus que sospira. Passen quaranta segons i la roda es trona a moure i els braços li tremolen encara més però per fi aconsegueix alliberar-los d’aquell pes pesat que ha assolit el seu destí.
Una nena vestida de groc surt de la casa i intenta abraçar el vell. Potser és el seu pare o potser és el seu avi. “Ja saps que aquí la diferència d’edat entre el marit i la seva esposa pot arribar a ser molt gran” – t’havia dit el francès. La nena de groc és més fosca de pell que ell i té la panxa rodeneta i inflada com les gales. El vell, que ja ha acabat amb èxit l’esfoç de posar la roda damunt del cotxe mira la nena com si anés a pujar-la a coll. Si t’hi fixes bé veus que sospira. No té força per agafar-la. Camina cap a casa i s’ajup per entrar per la porta. “ Per què les fan tant baixetes aquí les portes?”. Estàs cansada i deixes caure les parpelles com si volguessis tancar els ulls. Llavors veus el terra: arena, pedres i els veus del vell. Si t’hi fixes bé veus arena, terra i el peu del vell – l’altra cama acaba just al final del fèmur. Potser és un exemple més que la guerra és un passat encara molt recent, potser va tenir un accident que en qualsevol hospotal amb mitjans hauria acabat sense amputació. Potser simplement és massa vell i, com el seu land rover, deixarà de ser útil d’aquí molt poc temps.

primera setmaneta

2009-10-22T09:28:00.000-07:00

10/10/09

02:45 (3:45 a Lleida)

El jeep es desvia de la carretera a una altura justa, com si estés marcada. No hi ha cap senyal però sembla que en mig del no res les senyals no tenen perquè ser visibles. Arribem al “protocolo” de Rabuni, un recinte rodejat per un mur d’uns dos metres d’altura. A l’interiori, en forma rectangular, s’ordenen d’esquerra a dreta sales amb habitacions, dos despatxos, una altra sala d’habitacions – la nostra – una “tienda”, el menjardor i més sales d’abitacions. No hi ha Internet, però hi ha llum, que ja és. L’habitació està pintada de Blau clar, com si el blanc ressaltés massa les ezquerdees i els forats mal tapats que decoren les parets. Al pati que s’escampa a fora - entre sales d’habitacions, despatxos i el menjador – està presidit per una estuctura de fusta que aixopliga cinc o sis bancs sota una ombra articial que, la veritat, s’agraeix. I entre els bancs i les sales sorra. Sorra, pedretes i un sol que t’obliga a tancar els ulls quan surts de l’habitació fins que al cap d’uns minuts t’acostumes a la intensitat dels seus raigs.

14:15
Sona la vela i sembla que el calor ens ha deixat mig K.O (altrament dit “aplatanats”). El director de l’arxiu d’informació de rabuni diu que hem vingut en bon moment, que el calor ja és soportable (buf).

“ Hay algo que no puede ver y sin embargo escucha, hay algo que no puede ser y sin embargo lucha”.

11/10

Ens despertem a les 8 i esmorzem assenguts a terra. Les taules són rodones i baixetes, i per esmorzar ens les omplen de pa, melmelada, mantega, aigua calenta i llet en pols i colacao. Per dinar mengem pasta, llegums o pollastre (i per sopar més o menys el mateix). Passem els primers dies buscant la gent a qui entrevistem així que anem amb jeep per les diferents Willayes (províncies, barris) a buscar gent gran que hagi buscat l’època que volem plasmar en el llibre. No és un procés ràpid però quan trobes algú dels que busques val la pena.

13/10

Tornem a casa de la Fàtima, on vam estar al febrer. Els nens se’ns pengen als braços, criden, ella – la Fàtima, que va fer els 17 anys fa poc – ens explica enfadada que no entén que hi fem aquí “al Sàhara de mierda” on no hi ha res a fer, i ens assegura que tornarà a Espanya tan aviat com pugui “pero los passaportes, los permisos...es complicado”. L’isa, el nen més petit, recorda l’Eunís quan li ensenyo fotos de l’ordenador i intenta petonejar la pantalla. La nunu sembla que s’ha tornat simpàtica, encara que ha passat un any i asseguraries que no ha crescut més d’un centímetre.

14/10/09

16:30

La wada em desperta quan estic fent la migdiada i em pica l’ullet. “Dutxa” em sembla entendre entre praules en hassania. Em desperto i l’acompanyo al pou d’aigua que hi ha gust al costat de la haiama on dormim. Una botlleta de plastic lligada a dos soges serveix per extreure l’aigua del pou. La Dutxa és una habitacioneta construida de totxos de fang, com totes els cases i els edificis d’aquí. Per un foradet entra la llum que et serveix per veure el cubell d’on has de treure l’aigua per tirar-te-la per sobre. L’aigua té alguna cosa que fa que se’t arruguen les puntes dels dits amb només cinc minuts.
…

17:15
“Sientate” em sembla entendre entre paraules en hassania. Asseu-te i mira com rentem aquí els plats. La cuina és més fosca que l’habitació que serveix de dutxa. Les parets estan mascarades de negre carbó i el forn té un color grogós que el temps i les males condicins han xipejat de marró fosc. Un cubell d’aigua, un mañoc de detergent i una reixeta vermella – o en el seu defecte qualsevol Cullera - serveixen per deixar els plats i les olles com “nous”, encara que quan van arribar a casa els utensilis ja eren vells.

15/10

El Nissan Patrol d'en Halifa i 150 km fins a Dajla. Sorra, “mucho bache” i sabina i los deliqüentes de fons. Es va fent de nit.

que tot anirà mes o menys bé

2009-10-22T06:13:00.000-07:00

Avió cap a tindouf.
Fa fred però no et tapes, per si de cas trobes a faltar aquesta sensació d’aquí una setmana.
El vol va amb dues hores de retard, i vosaltres us heu fet un fart de córrer per no res.
T’estàs marejant i pares d’escriure.
Penses que ja no estàs nerviosa, que tot anirà més o menys bé.