finances ètiques

Fa mesos que els bancs es troben en el punt de mira de tots els afectats per la crisi financera. S’ha dit sobre aquesta crisi que és la crisi de les dretes, la crisi del capitalisme, la crisi dels bancs. De fet, no hi ha dubte que els bancs han jugat un paper central en el desastre econòmic que, des de Wall Street, ha esquitxat tots els estats europeus. Les paraules que més abunden en als estudis sobre les practiques dels bancs americans dels últims anys són “inversió de risc”, “especulació irresponsable” i “desregulació”. Molts bancs s’han dedicat a arriscar la seva solvència, convençuts que els governs havien de rescatar-los amb diners públics quan tot això els portés problemes.

Però a banda d’operacions econòmicament poc responsables, els bancs també inverteixen en accions d’ètica qüestionable. En el darrer any 24 bancs invertien el 49% del seu capital en la industria militar i el comerç d’armes, 16 el 33% en explotació forestal i 11 el 22% en petroli i gas. Entre ells destaquen BBVA, una de les entitats espanyoles que més inverteix en productores d’armes prohibides, amb una implicació de més de 1000 milions d’euros; Santander i Banc Sabadell, amb inversions en armes nuclears i d’urani (700 milions i 3 milions d’euros respectivament); i tampoc se’n salva CatalunyaCaixa, que gestiona 360.000 euros en empreses fabricants d’aquestes armes.

Alguns han explicat la crisi com alguna cosa que es fa i desfà en altes esferes, en què poc tenim a dir els ciutadans d’a peu. Però la veritat és que tot el que s’ha fet, no només ens afecta sinó que s’ha fet amb els nostres diners.

Llavors, potser sí que hi ha alguna cosa a dir, i sobretot, a fer.

Font: Setem

http://finanzaseticas.org/category/documentacion/publicaciones-setem/

Record d'un ruixat d'estiu

Si no para de ploure obriré la finestra de bat a bat. Estiraré primer el braç dret i deixaré que es mulli, que no pari de xopar-se amb aquesta aigua gelada i enganxifosa. Quan ja quasi no el senti acostaré també l’esquerra al vidre, que estarà entelat i humit. Agafaré aire i ajuntaré els dos braços a través de la finestra, sota la pluja. Tornaré a agafar aire i m’agafaré la cara com si me la volgués eixugar. Amb les mans molles i em xoparé primer les galtes, després les parpelles, el coll i la nuca. Sense tenir-ne prou em giraré d’esquena i recolzada a la paret em doblegaré fins que tot el cap em quedi a l’altra banda de la finestra. I així, si algú està lluny i mira enlaire veurà un cap sortint d’una finestra minúscula d’un setè pis d’un edifici altíssim.

Tancaré els ulls i obriré la boca. Que l’aigua ofegui el crit cansat que ningú sentirà. Cridaré que de vegades no surt el sol, que de vegades els núvols no són suficients, que plogui fins que s’inundin els carrers, que baixi l’aigua fins arribar a la riba. Que el mar xoqui amb força contra el mur que fèiem servir de banc fa tres estius. Aquell banc on enmig de tothom tu jo vam començar a besar-nos fins desaparèixer. Un tu i jo que no existeix i no trobo per molt que busqui. Que plogui fins que la nostra història deixi de ser d’aquelles impossibles. Que plogui per sempre. Que plogui fins que tornis a travessar l’atlàntic. Que plogui fins que torni a estar tan boja com per agafar un avió i seguir-te. Que plogui fins que tot recuperi el sentit. Que plogui fins que tu siguis aquí per tancar la finestra i posar-me a la dutxa. Que plogui fins que em despullis i m’abracis, i m’eixuguis i em pentinis. Que plogui fins que tornis. Que no pari de ploure. Que no vull pensar en res més que en el soroll de l’aigua sobre l’aigua, que no vull pensar que ja no hi ets ni tornaràs. Que no vull recordar que la nostra història ja va acabar-se. Que no vull sentir que no podré tornar a ser feliç. Que no pari de ploure. Que no pari de ploure. Però és que és gairebé estiu i els ruixats no duren. Pararà de ploure. I haurà estat intens, però curt. Pararà de ploure i jo seguiré xopa fins al moll de l’ós. I espero que eixugar-me em costi molt menys del que em costa oblidar-te. Que tu també vas ser intens, que els dos també vam ser breus, que a l’estiu els ruixats no duren i tu ja ets massa lluny.

Començament 9

Un divendres de converses profundes i cerveses.

Una tarda a l'Ikea.

Un vermut de diumenge.

Un vespre plujós.

Un llibre nou i un quadern en blanc.

Tornem a començar...

Final 5

Y de pronto, sintió la necesidad de pedirle al tiempo una pausa.




Se dió cuenta de como echaria de menos todo lo que ahora le rodeaba, divadlos, kavarnás, gente a quien le cuesta sonreír...
Aún así, decidió no hacer caso a esas enormes ganas de ponerse nostálgica. Habia aprendido ya que nada de lo que dijera o pensara iba a alterar el paso de los minutos y los días. Habia comprobado que al desear que el tiempo avanzara rápido, este parecia convertir los segundos en horas; y si por el contrario queria más tiempo para disfrutar de cada instante, las horas se darían prisa en pasar.
De modo que reprimió el instinto de dibujar mentalmente todo lo que no volveria a vivir, evitó desear que el tiempo pasara lento, emmudeció sus pensamientos.
Sopló la espuma de su cerveza y intentó saborear el último trago. Miró por la ventana atentamente, consciente que ese paisaje sa acabaría volviendo borroso entre sus recuerdos. Abrió de nuevo su libro y empezó otra vez a leer, deseando aprender algo más. Al fin y al cabo, de eso de trataba todo, de aprender siempre algo más.




"El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia. Todo. Incluso la gillotina" M.K. - Nesnesitelnà lehkost bytí-