making up reality

spring means sun

but also rain

Western train

Al tren de camí a Trieste. Ens acostem a München. Teníem l'esperança de trobar una mica de sol però el paissatge que s'escola entre les finestres del tren està acabans amb les meves il·lusions. tinc la sensació d'estar enmig d'una pel·lícula d'aquelles de la Segon Guerra Mundial, com si fossim a l'any 1938 i les tropes nazi comencessin la invasió de Bohemia i Moravia, com si en qualsevol moment hagués de sortir d'entre els arbres un solda soviètic. Aniria amb un gorro d'aquells amb orelleres, verd i folrat de pell per dins. Tindria els ulls blaus i la cara pàl·lida i en sota el gorro se li veurien els cabells pèl-roigos. S'assemblaria a la Kristina, la professora de txec, però en home i amb cara de fred i espant.
Neva i el terra és del tot blanc, sobresurten els carrils negres de les vies. A banda i banda, s'estenen fileres d'arbres com si esperessin que el tren es possés de nou en marxa. Hi ha alguns avets però la majoria d'arbres són de fulla caduca, i ara estenen les seves rames primes i despullades sota la neu, que les enfarina. Bufa el vent i fa volar la neu entre les finestres. El tren es mou i el paissatge comença a canviar: un bosc blanc ple d'arbres prims, alts i sense fulles; unes quantes cases, no més de deu, desordenades entre la nevada i la carretera; una carretera sense ni un sol cotxe; més arbres enfarinats, alguns amb petites fulles de color marró; una casa gran amb llenya amuntegada al patí i una cabanya vella i descolorida. Les cases, les fàbriques... tot sembla un polígon industrial immens i fred. Un tancat amb dos dos animals, que de lluny semblen un caball i un bou; un poble d'edicifis vells però bells, de colors ataronjats i d'arquitectura treballada que trenca la tristera monòtona del paissatge. Ja som a la pròxima estació, el rellotge de vora la via marca les 12:30, ja portem tres hores i mitja de viatge, ja només en queden deu.
El vent no para i la neu al cel es fa cada cop més visible. "Furt in Wald" m'ha semblat mal llegir de passada al cartell de l'estació. Una gasolinera d'aspecte industrial, més arbres prims i secs, cases de fusta de forma trinagular, un riu glaçat entre metres de bosc i neu, un cafè-hotel enming del no res... El tren agafa velocitat una altra volta, i els arbres esquelètics corren de finestra en finestra. Dos militars vestits de verd es passejen pel nosre vagó. És estrany com un paissatge tan previsiblement uniforme pot tenir tanta personalitat.

Trieste II

...Miramare

Trieste I

noi siamo di sinistra



primavera



sorella

casa di Trieste

facendo il stronzo

st justo



medusa

macchina italiana

Home is where your people is

"Casa teva està on és la teva gent"

Un altre cop feia la maleta, la motxilla. Fer i desfer maletes era tan habitual que ho podia fer en cinc minuts. És clar que en arribar al destí li faltarien algunes coses, però això passaria igual si dediqués hores a preparar l'equipatge.

Ara se n'anava a Italia, sabent que a la tornada, aquí haurien passat força coses. Alguns potser la trobarien a faltar, altres no, altres marxaven amb ella. No l'importava enfrontar-se de nou a més canvis perquè ja s'hi havia acostumat - de vegades pensava que massa i tot -. Ara tenia ganes de veure com algunes coses no canvien, independement del context, del temps, de la resta de gent... Es trobaria amb l'Anna, i segurament l'una i l'altra haurien canviat des de les vacanses de Nadal. A ella l'acompanyaven dos que eren desconeguts fa una setmana, i amb l'Anna l'esperava tot un món que havia començat al setembre i s'acabaria al juny, com ara el seu món havia començat feia tot just un mes i s'acabaria en començar l'estiu.

En els últims mesos havia aprés a distinguir conegut de company, company d'amic i amic de família. En aquesta escala l'Anna era el següent esglaó. Si la família es diferenciava dels amics perquè hi serien sempre per ajudar-la en qualsevol cosa, l'Anna podia a més, entendre-la passés el que passés. L'entenia, l'ajudava, li donava consells, callava, i s'enfadava també, de vegades sense motiu... Però hi era. Estava i estaria amb ella sempre una mica més que la resta del món.

I això s'agraeix quan la resta del món canvia cada dos mesos, tot i que cada novetat i cada final, implica que alguna cosa que abans no existia, esdevé important i etern d'una manera o altra.

Re-start

(gairebé dues setmanes després d'haver arribat vaig acompanyar a la Gul a l'aeroport)

L’aeroport era aquell dia molt diferent de com el recordava. De fet, ni tan sols el recordava. Només conservava alguns records puntuals del primer dia que va arribar. Recordava mirar per la finestra de l’avió, veure neu per tot arreu i sentir com anunciaven per megafonia “at the moment is snowing in the city”. Ella mirava a banda a banda buscant algun paraula en català o castellà, o algú que tingués pinta de ser estudiant com ella. Recordava esprar la maleta i utilitzar les primeres paraules en anglès per demanar korones. Recordava haver-se tancat la porta del lavabo i repetir-se tres vegades o quatre que el següent pas era arribar a la residència, no calia pensar en res més. “No t’atabalis Marta, pas a pas”. Recorda haver-se plantat davant del punt de la informació de transport totalment perduda i demanar informació, general, sobre tot... No sabia ben bé que havia de preguntar. “How long will you stay here?” “Cinc mesos”. Silenci. La resposta va les va sorprendre a les dues, a ella i a la dona txeca que intentva ajudar-la. Ara que ho sentia, cinc mesos li semblava una eternitat. “Where are you going?” Ella va callar un segon. No sabia on anava. Va buscar entre l’application form, la carta d’admissió, el learning agreement, i va trobar l’acomodation sheet. D’allí, de la carta d’acceptació de la residència, va llegir la direcció i la va pronunciar en un txec difícil d’entendre. Aquella dona la devia veure tant perduda que va decidir trencar el tòpic que assegura que els txecs són massa seriosos i massa poc amables. Ara que ho pensa, no ha trobat cap més txeca simpàtica que treballi de cara al públic. Li va donar un mapa de metro i li va escriure el número dels autobusos que havia d’agafar. 119. Metro verd. Skalka. 154 o 217. Nadrazi Hostivar. Ella va agafar el paper i les indicacions, que ara ja li resulten tan familiars. Va carregar-se de nou el por`tail al coll i va tornar a empènyer aquella maleta – que gran era –. En deu dies el temps havia millorat considerablement, encara que tornaria a empitjorar, i ella s’havia adaptat al fred, més o menys. Recordava repertir-se de nou “d’acord, no pensis en res més. Ara bus, després pensarem en el metro”. Un cop al metro pensava en el següent bus. Asseguda al bus pensava en la direcció de la residència “Kolej Hostivar”, que li semblava impronunciable. Un cop va baixar de bus va preguntar a vàries persones i finalment li van senyalar l’edifici, que era just davant seu. Tot el que sonava a txec li semblava tan estrany que per preguntar les adreces ensenyava la carta d’admissió, i dues setmanes després ja sabia presentar-se i contar fins a 100. Finalment va arribar a la recepció i la secretaria, com més entendria com a habitual, no parlava ni gota d’anglès...
Ara, un altre cop al bus de l’aeroport dues setmanes després, mirava per la finestra i li semblava que estava passant per un lloc totalment nou. El sol li escalfava la galta i l’orella dreta i pensava que mai havia apreciat tant un raig de llum. No portava maleta ni portàtil que li impedissin mirar més enllà de l’equipatge. Recordava que un cop a la residència uns estudiants francesos l’havien ajudat a entendre la secretaria txeca. Més tard li havien preguntat si necessitava alguna cosa més i ella havia estat incapaç de contestar, simplement estava massa atabalada. Recordava haver carregat la maleta, el portàtil i la motxilla, escales amunt, en direcció equivocada. Escales avall i escales amunt un altre cop, en direcció correcta. Finament havia agafat l’ascensor fins al tercer pis del tercer edifici. A l’habitació hi havia un equipatge amb una enganxina turca sobre un llit i ella es va estirar sobre l’altre. Ara ja era a lloc. Recorda haver-se preguntat “i ara què?”...

Nostàlgia de nostàlgia

Normalment escriuria sobre allò que trobava a faltar. Normalment. Normalment trobaria a faltar la seva normalitat, però ara fins i tot li costava recordar-la. S’havia descostumat als seus costums habituals - Desconocer lo conocido, havia escrit Benedetti-. Ara tenia la sensació d’haver canviat i encara que no sabia exactament com, creia que enfrontar-se d’aquí uns mesos a allò que ja coneixia li semblaria nou un altre cop. Ara transformaria en normal aquella ciutat amb aires soviètics feta de cases de contes de fades. I posats a enyorar, primer enyoraria allò que ja no tornaria, abans de trobar a faltar allò que l’esperava intacte a Catalunya. Posats a desitjar nostàlgia, pensaria en l’A308, que ja era definitivament un entranyable record. Posats a trobar a faltar, li faltaria la sorra del Sàhara i li sobrarien les cadires. Li faltaria el sol de sudamèrica més que la boira de Lleida, que l’esperava la pròxima tardor. No podia enyorar allò que encara no tenia ni tampoc allò que tindria sempre. Podia enyorar allò que no sabia si tornaria.
Posats a enyorar, enyoraria carregar-se la motxilla a l’esquena i preguntar-se, al mig que Buenos Aires o Montevideo, on devia estar l’hostal més barat. Enyoraria l'accent, aquell accent. Enyoraria llegir Soledades de Babel a Punta del Diablo i sentir-se fràgil. Ho enyoraria amb tendresa i amb unes ganes estranyes de tornar-ho a sentir. Enyoraria imaginar com seria demà o no recordar com havia estat la nit passada.

S’enyora allò a què s’està acostumat, però si un s’ha desacostumat a el que solia ser normal (sigui quin sigui el seu significat), llavors... que s’enyora?
Perquè per molt poètic que soni, un no enyora allò que no coneix ni aquells a qui no ha de trobar-se. Qui enyori un futur que tan sols imagina, en realitat enyorar no trobar a faltar allò que ja ha viscut.