Record d'un ruixat d'estiu

Si no para de ploure obriré la finestra de bat a bat. Estiraré primer el braç dret i deixaré que es mulli, que no pari de xopar-se amb aquesta aigua gelada i enganxifosa. Quan ja quasi no el senti acostaré també l’esquerra al vidre, que estarà entelat i humit. Agafaré aire i ajuntaré els dos braços a través de la finestra, sota la pluja. Tornaré a agafar aire i m’agafaré la cara com si me la volgués eixugar. Amb les mans molles i em xoparé primer les galtes, després les parpelles, el coll i la nuca. Sense tenir-ne prou em giraré d’esquena i recolzada a la paret em doblegaré fins que tot el cap em quedi a l’altra banda de la finestra. I així, si algú està lluny i mira enlaire veurà un cap sortint d’una finestra minúscula d’un setè pis d’un edifici altíssim.

Tancaré els ulls i obriré la boca. Que l’aigua ofegui el crit cansat que ningú sentirà. Cridaré que de vegades no surt el sol, que de vegades els núvols no són suficients, que plogui fins que s’inundin els carrers, que baixi l’aigua fins arribar a la riba. Que el mar xoqui amb força contra el mur que fèiem servir de banc fa tres estius. Aquell banc on enmig de tothom tu jo vam començar a besar-nos fins desaparèixer. Un tu i jo que no existeix i no trobo per molt que busqui. Que plogui fins que la nostra història deixi de ser d’aquelles impossibles. Que plogui per sempre. Que plogui fins que tornis a travessar l’atlàntic. Que plogui fins que torni a estar tan boja com per agafar un avió i seguir-te. Que plogui fins que tot recuperi el sentit. Que plogui fins que tu siguis aquí per tancar la finestra i posar-me a la dutxa. Que plogui fins que em despullis i m’abracis, i m’eixuguis i em pentinis. Que plogui fins que tornis. Que no pari de ploure. Que no vull pensar en res més que en el soroll de l’aigua sobre l’aigua, que no vull pensar que ja no hi ets ni tornaràs. Que no vull recordar que la nostra història ja va acabar-se. Que no vull sentir que no podré tornar a ser feliç. Que no pari de ploure. Que no pari de ploure. Però és que és gairebé estiu i els ruixats no duren. Pararà de ploure. I haurà estat intens, però curt. Pararà de ploure i jo seguiré xopa fins al moll de l’ós. I espero que eixugar-me em costi molt menys del que em costa oblidar-te. Que tu també vas ser intens, que els dos també vam ser breus, que a l’estiu els ruixats no duren i tu ja ets massa lluny.