La televisió retransmetia l’Algèria – Egipte i ells tornarien a casa passades unes set o vuit hores. Jamdulilà, Inshalah. Quan ells agafessin l’avió en Selma tornaria a casa seva, a Smara. La seva filla petita, la Nejua, continuaria estant malalta, al menys uns dies. La Lala, la seva cunyada de dinou anys, continuaria somiant marxar lluny del desert algun dia, i recuperar-se aviat del ronyó per tornar a estudiar dret a Algèria.
Al Ministeri d’Informació, l’habitació que els havia servit de dormitori, menjador, despatx i zona d’oci durant tres setmanes, tornaria a ser la sala de recepció. El Ministre continuaria cobrant un sou exageradament superior a qualsevol dels seus treballadors. Més de mil euros és exagerat si ho compares amb quaranta o cinquanta, t’ho miris com t’ho miris. I qualsevol treballador del Ministeri d’Informació continuaria sent llicenciat en qualsevol cosa abans que en periodisme: dret internacional, ciències polítiques, història, economia, empresarials... El cap del servei de premsa continuaria pensant que posar dos punts abans d’una cita és un error, i continuaria fent fotos mogudes o cremades tot i els esforços d’ells dos. Un partit de futbol continuaria revolucionant més a la gent que una detenció. En Bay continuaria escaquejant-se de la feina sempre que pugés i els que volguessin treballar continuarien cremant-se a ritme de te [ja sé que repeteixo metàfora, però m’agrada]. Arribats el moment de marxar, ells tres havien perdut tota importància. Amb tot, esperem que la feina dels que se n’anaven servís d’alguna cosa, però les consciències que cal remoure són les que estan més enllà de les fronteres del Sàhara. Sí, la seva feina serviria d’alguna cosa algun dia – inshalah – per això la seva estança havia tingut sentit. Però el que ells tres sentissin o pensessin en aquell moment era del tot irrellevant. El món era massa gran com per autoanalitzar-se. Hi havia massa coses per estudiar i reflexionar, fora d’ells mateixos. A ella, viatjar li servia per adonar-se – cada vol més – que ella – cada vol més petita – no era el centre del seu món – cada vol més gran.
martes, 17 de noviembre de 2009
viernes, 13 de noviembre de 2009
jueves, 12 de noviembre de 2009
tornem a casa
Es succeeixen estranyament els somriures estúpids i les rialles histèriques. Bromes que no sé si tenen gaire gràcia objectivament però que a nosaltres, a en Selma i al noi del pijama, ens resulten d’allò més divertides. Hem acabat la feina, al menys, la que havíem de fer aquí. En ens queda per Barcelona, però allí treballar no serà una lluita constant. El Gerard ho repeteix i suposo que te raó. No, jo tampoc canviaria res. De tot se n’aprèn.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
Badi, el poeta
En Badi es canvia i es posa les ulleres. Les mans arrugades, les venes marcades. La barba blanca li perfila la cara de color torrat. Incomptables arrugues amaguen i demostren tots els versos que haurà escrit, inspirat per la fugida, la batalla, la presó, l’exili, la lluita i el dolor constant del seu poble. La mirada perduda horitzó enllà i el posat abatut. Té excusa. Ha viscut prous anys com per estar cansat. Ha esperat prous anys com per estar cansat. Ha lluitat prous anys com per estar cansat. El seu discurs es lineal, constant. No canvia el to, no eleva el volum, no es mostra enfadat, pràcticament no gesticula. Ni en el moment de la història en què descriu com l’empresonen. Ni quan ens explica que va veure amb els seus propis ulls com els espanyols entregaven totes les armes als mauritans, i abans de marxar, rebentaven a trets els bidons buits, perquè els sahrauís no poguessin tornar a utilitzar-los. Fa pauses sí, però són silencis difícil de llegir. No sabria dir si és un home calmat o indiferent. Suposo que serà un home calmat. L’hauran assossegat tants anys de pensar i reflexionar. Potser ha patit massa. Potser ha escrit tant sobre tot el que està recordant que ja no li afecta. Potser si per recordar hagués de reviure no podria permetre’s repassar de nou la seva història. Com aquell presoner que explicava estranyament tranquil les tortures de que podia parlar sense problemes, deia. En Badi parla, sense parar, durant hores. Semblava cansat al començament però no sembla més cansat al final. Mentrestant, el sol va caient, les seves filles feinegen per la casa, els cotxes passen i traspassen, i els nens criden pel carrer. Res ni ningú sembla entendre del tot que una càmera requereix silenci. Res ni ningú s’aturarà quan ell premi el rec. El sol continuarà caient, les filles continuaran treballant, omplint aigua, fent te, els nens no deixaran de cridar, els cotxes no pararan de passar. Tornarem un altre dia. Aquell altre dia serà matí i haurà llum, però hi hauran més nens, més filles, més te... i en Bay estarà més desastre que de costum.
domingo, 8 de noviembre de 2009
Spleen
Un mateix no és mai qui vol ser.
Mai serà tampoc els que els altres creuen que és ni esperen que sigui.
Mai creixerà prou segons son pare, i creixerà sempre massa ràpid segons sa mare.
Ningú entendrà tot el que facis, i molt menys tu.
Ningú et perdonarà tot el que facis, i molt menys tu.
I ningú canviarà res del que facis, tan sols tu.
Tothom es creurà capaç de jutjar tots els teus actes però només tu ho hauries de fer.
Donar consells és fàcil si el consell t’importa poc.
Cagar-la és encara més fàcil si tu t’importes menys.
Saber què fer és fàcil depenent del moment.
Saber què fer és important en el moment difícil.
Conèixer-se del tot és quasi impossible.
Ser feliç no és obligatori, però és una bona opció.
Els problemes d’identitat i les depressions exitencials són típicament occidentals.
Mai serà tampoc els que els altres creuen que és ni esperen que sigui.
Mai creixerà prou segons son pare, i creixerà sempre massa ràpid segons sa mare.
Ningú entendrà tot el que facis, i molt menys tu.
Ningú et perdonarà tot el que facis, i molt menys tu.
I ningú canviarà res del que facis, tan sols tu.
Tothom es creurà capaç de jutjar tots els teus actes però només tu ho hauries de fer.
Donar consells és fàcil si el consell t’importa poc.
Cagar-la és encara més fàcil si tu t’importes menys.
Saber què fer és fàcil depenent del moment.
Saber què fer és important en el moment difícil.
Conèixer-se del tot és quasi impossible.
Ser feliç no és obligatori, però és una bona opció.
Els problemes d’identitat i les depressions exitencials són típicament occidentals.
viernes, 6 de noviembre de 2009
Massa quilòmetres
*Mou el dit petit de la mà esquerra. Moc el dic petit de la mà esquerra. Em mira com si anés a dir alguna cosa. El miro com si anés a escoltar-lo. Silenci. Silenci. Li acosto el got buit de te. S’ho pensa. Agafa el got buit de te i el posa junt amb els altres. Recupera la seva posició. Recolza les seves galtes rodones sobre la seva maneta. Recolzo el meu pòmul dret sobre la meva mà dreta. Faig com que m’acosto. Fa com que s’allunya. Massa quilòmetres entre el meu món i el seu.
*Passegem pels carrers del Aioun i s’acosten nens i nenes que van de camí a l’escola. Corren riallers cap a nosaltres atrets per la imatge d’allò que els és tan llunyà i que els recorda als estius que han passat lluny de la hamada argelina. Alguns s’acosten més que d’altres, que semblen més espantats. Molts porten camisetes d’equips de futbol, o referències culturals de les que et trobes dia rere dia als carrers de Barcelona o de Lleida.
- ¡Hola!
- ¡Hola! – contesten tots a l’únison
- ¿Como estas?
- Bien. ¿Como estáis? – s’atreveix a dir el més alt
- Nosotros bien ¿y tu?
- Bien – tornen a contestar alhora
- Hablas muy bien el español. ¿Donde has aprendido a hablar español?
- En Castilla la mancha – Diu el que porta la samarreta de la selección espanyola
- Muy bien... ¿y tu? ¿Has estado en España?
- Sí, en Andalucia. ¿De donde sois? – pregunta la de les dues trenes coronades per dos llaços enormes
- Nosotros de Barcelona
- Ella tiene familia en Barcelona! – senyalen a una nena que riu tímida i orgullosa
- Y del país basco
- Él es basco también – ara senyalen al més petit, que córre i salta seguint els nostres passos
- ¿Si?Que bien!
Somriuen
- ¿Teneis caramelos?
*Avancem amb el Nissan Patrol per Smara i creuem pel costat d’un grup de nens que juguen en un carrer d’aquells que no és ben bé un carrer i que no té nom. Sembla que ens vulguin saludar i un de nosaltres treu el braç per la finestra. Dos segons després una pedra xoca amb força contra el vidre posterior del cotxe. Els nens comencen a córrer i les tres pedres més colpejen la part de darrera del cotxe. El conductor treu el cap per la finestra i crida. Massa quilòmetres entre el nostre món i el seu.
*Passegem pels carrers del Aioun i s’acosten nens i nenes que van de camí a l’escola. Corren riallers cap a nosaltres atrets per la imatge d’allò que els és tan llunyà i que els recorda als estius que han passat lluny de la hamada argelina. Alguns s’acosten més que d’altres, que semblen més espantats. Molts porten camisetes d’equips de futbol, o referències culturals de les que et trobes dia rere dia als carrers de Barcelona o de Lleida.
- ¡Hola!
- ¡Hola! – contesten tots a l’únison
- ¿Como estas?
- Bien. ¿Como estáis? – s’atreveix a dir el més alt
- Nosotros bien ¿y tu?
- Bien – tornen a contestar alhora
- Hablas muy bien el español. ¿Donde has aprendido a hablar español?
- En Castilla la mancha – Diu el que porta la samarreta de la selección espanyola
- Muy bien... ¿y tu? ¿Has estado en España?
- Sí, en Andalucia. ¿De donde sois? – pregunta la de les dues trenes coronades per dos llaços enormes
- Nosotros de Barcelona
- Ella tiene familia en Barcelona! – senyalen a una nena que riu tímida i orgullosa
- Y del país basco
- Él es basco también – ara senyalen al més petit, que córre i salta seguint els nostres passos
- ¿Si?Que bien!
Somriuen
- ¿Teneis caramelos?
*Avancem amb el Nissan Patrol per Smara i creuem pel costat d’un grup de nens que juguen en un carrer d’aquells que no és ben bé un carrer i que no té nom. Sembla que ens vulguin saludar i un de nosaltres treu el braç per la finestra. Dos segons després una pedra xoca amb força contra el vidre posterior del cotxe. Els nens comencen a córrer i les tres pedres més colpejen la part de darrera del cotxe. El conductor treu el cap per la finestra i crida. Massa quilòmetres entre el nostre món i el seu.
lunes, 2 de noviembre de 2009
Transcripció 2
[post caòtic i llarg, com el moment que descriu.
Qui no l'entengui que pensi que moltes vegades nosaltres també ens perdem]
B: Que entren
J: ¿Que entren donde?
B: ¡Que entren adentro!
La pregunta pot sonar estúpida o la resposta pot semblar lògica…però no.
Depèn de com t’ho miris, la situació és còmica. És el meu moment de descans, el Jon controla la grabació i en Gerard tecleja. En Bay es mou al compàs de les declaracions de Salmana Zein. S’acosta a l’ordenador, s’allunya, repeteix paraules inconnexes que no tenen massa sentit.
B: Un momento. Para. Vuelve. Cada uno corria hacia un arbol. Eso lo hacia el agresor marroquí.
Gairebé toca la pantalla del MAC i el Jon no posa més mala cara perquè no pot. El Gerard sospira mentre en Bay li pregunta: “que escribiste hijo?”
B: Nadie se preocupa de su hijo, padre, o madre… ahora anticipa madre i pon padre al final. - i repeteix paraules en hassania, com si l’entenguéssim- A cada uno salvase quien pueda.
En Selma escolta cançons de Reamon i Mecatxis al meu MP3. En Bay bufa, rebufa i fa rebobinar a en Jon. Minuto 36.
B: Vuelve atrás un poquito. Que había un coche que los perseguían los Marroquíes. Vuelve atrás. Que había un coche en el cual había…lo escribiste?
B: Cayó el hijo de mi tío
G: Murió
B: Cayó
G: Cayó mártir, murió
B: Cayó
G: Cayó es que se murió
B: No, que se cayó del coche.
G: Pues una cosa es que se cayó y otra que se cayó del coche! – La cara d’en Gerard parla més que el crit que acaba de fer.
Al Gerard li queda poca paciència, com a tots. S’ha de dir que portem així des de les dotze i poc del matí i són gairebé les vuit de la tarda. Tenim excusa.
En Selma reparteix te i em pica l’ullet. El got de té d’en Bay està més ple que els altres.
“ Porque te Bay trabajo tranquilo. Porque Bay trabajo sin funar sin té... no...” fa cares rares i bufa. Traduït vindria a dir: que si no beu té ni fuma, en Bay és torna insoportable. En Bay es veu el gotet de té com si fos un xupito de whisky i fa com si anés a encendre’s un cigarret.
G: Bay, si eso de fumar aquí... Porqué aquí comemos y dormimos y...
B: Qué?
G: Pues que tengo asma y...
B: Entonces si te tiro un flit ? – bromeja amb més o menys gràcia agafant el pot de matamosques i matanamush
G: Entonces mal. – qualsevol diria que en Gerard no ha pillat la broma.
B: Yo así no puedo trabajar, tengo que fumar!
En Bay surt fora de l’habitació, que s’omple de rialles més cansades que divertides. Segurament els comentaris són més bons que la broma del matamosques.
J: Va fuma, que falta poco ya!
B: Si claro! Voy a ir al país basco este y... – amenaces des del pati
J: Pero que no te das cuenta que ya no eres eficiente?
B: Oye, eusaka!
J: Sí sí, claro claro - riu
G: Sí sí, claro claro – riu
B: Tu! – al Gerard – Tu, cuernudo!
J: Sí, como los ciervos!
G: Como son? Que tienen ramificaiones no?
J: Vamos Bay, que quedan 10 minutos nada más
B: Madre mia! Tu quieres que me fume el cigarro por el culo o que?
G: Como me llamo Gerard Peris que nos vamos el 14 – crida
B: No, no tienes tiempo para irte
La broma tampoc fa gràcia aquest cop, però les rialles sonen igual encara que sigui més per histèria que per humor. Torna a començar la traducció – transcripció. Els nostres són riures d’aquells cansats que se t’escapen sense gaire control.
B:- Hemos estudiado aquí. Alanfabetismo. Se dice así no?
M: - Analfabetismo
B: - Estudiamos?
G: - Otra vez? Lo repite?
B: - no, una sola vez. Pero oye amigo... yo estoy aquí con mi amigo – copet a l’esquena d’en Jon, que agafa aire i pren paciència.
En Bay posa el braç sobre l’esquena d’en Jon. Ell somriu, suposo que per compromís. El Bay tradueix i diu que la dona va tenir un paper important en la societat, “tant o més que l’home”. Sembla convençut, però m’hi jugo la mà que no s’ho creu ni de casualitat.
Hi ha un moment de la grabació en que se sent el Bay i nosaltres parlant. Bocinet que no cal transcriure. Tothom sospira desitjant que el ratet s’allargui fins al minut. 40:19. “Yuhu!” El Gerard li dona les gràcies al Bay, per parlar tant i per haver fet tant amena la grabació. El Bay li xoca la mà. El Jon riu.
B: - Que has apuntado?
G:- El 13 de noviembre coges una avión
El Jon se’l mira amb cara de “si claro!” i riu arquejant les celles.El Bay comença a parlar sense dir res rellevant. El Jon fa esclafir la llengua contra les dents donant-li la raó. Com als nens. “ Y venga va! Que queda poco!”. 40:42. Després del segon té sembla que la situació es destensa. Tot plegat era massa surrealista segons com. En Selma contesta al seu mobil que sona com un vaixell a alta mar. Baixa la temperatura amb el climatitzador perquè està convençut que així marxen els mosquits. Personalment, tinc els meus dubtes.
B.- Solamente nos queda la paciencia
G:- Parece que habla de nosotros
Risas
J: como?
G: como?como?
En Bay puja el to i comença a explicar. Té força assumit allò de te lo puede decir más alto pero no más claro. Y ho diu más alto pero no más claro.
B: - No hijo, todavia no has entendido. Puta madre.
Ara insinua que no hauriem d’haver llegit una mica més sobre el conflicte i la història del Sàhara abans de venir. Manda huevos. Ell que no sap quan traduir carabana o peloton.
B: que ellos lo dan pero... como cuando te dan un regalo.. que te dan un regalo pero luego tu... estas... que te dan algo pero... xuxa madre
G: amargura?
B: Amargura!!
Xoc de mans. 41:00.
B: Recibimos con amargura pero quien nos amarga? El Marroquí. Que dice que nosotros vendemos lo que nos dan pero nosotros lo contrario.
J: Metele tumbao’
B: Ahí le has dao’
I ja feia massa estona que no li sortia l’accent cubà.
En Bay llegeix la ment del Jon
B:Si si, no toques la pantalla!
J: Vas entendiendo, vas entendiendo.
...grabació en hassania
B: Pero como vamo a joder a nuestros propios?
Ahí te has ido Bay.
B: Bueno, que como nosotros vamos a maltratar a nosotros mismos?
I repeteix la frase de diferents maneres, en diferents ordres, com si fossim nosaltres que no l’haviem entes. Mira que som durs de ment eh?
J: - y después de esto es el minto 42:00
B: - Dice: nos amargan sobre esto.
Ara que ja tenim la paraula del dia, i és “amargo” – cortesia del Gerard “muy bien tigre!”- el relat de la Salmana té d’adjectiu “amargo” per tot arreu
El Jon mira amb cara de “no entenc res però no preguntaré què significa”.
B: - Voy a escibir esto si no te es molestia ok?
J: - Si claro. Si que es molestia!
B: - Otra cosa no queremos con la cabeza elevada
J: - Con la cabeza bien alta
B: - Zin
J: - Zin. 49:06.
G: - Lo que decimos...
B: - No... – en Bay mira al Gerard i casi sembla un home centrat i pacient. Quasi.
Obre el ulls més del que els tenia, agafa aire i mou les mans endavant i endarrera. El Gerard rellegeix l’última part del text.
B:- ehe, ehe, ehe
G:- Esta bien no?
Halás
J:- Siempre hay que saber cuando parar.
Quanta raó tens.
Qui no l'entengui que pensi que moltes vegades nosaltres també ens perdem]
B: Que entren
J: ¿Que entren donde?
B: ¡Que entren adentro!
La pregunta pot sonar estúpida o la resposta pot semblar lògica…però no.
Depèn de com t’ho miris, la situació és còmica. És el meu moment de descans, el Jon controla la grabació i en Gerard tecleja. En Bay es mou al compàs de les declaracions de Salmana Zein. S’acosta a l’ordenador, s’allunya, repeteix paraules inconnexes que no tenen massa sentit.
B: Un momento. Para. Vuelve. Cada uno corria hacia un arbol. Eso lo hacia el agresor marroquí.
Gairebé toca la pantalla del MAC i el Jon no posa més mala cara perquè no pot. El Gerard sospira mentre en Bay li pregunta: “que escribiste hijo?”
B: Nadie se preocupa de su hijo, padre, o madre… ahora anticipa madre i pon padre al final. - i repeteix paraules en hassania, com si l’entenguéssim- A cada uno salvase quien pueda.
En Selma escolta cançons de Reamon i Mecatxis al meu MP3. En Bay bufa, rebufa i fa rebobinar a en Jon. Minuto 36.
B: Vuelve atrás un poquito. Que había un coche que los perseguían los Marroquíes. Vuelve atrás. Que había un coche en el cual había…lo escribiste?
B: Cayó el hijo de mi tío
G: Murió
B: Cayó
G: Cayó mártir, murió
B: Cayó
G: Cayó es que se murió
B: No, que se cayó del coche.
G: Pues una cosa es que se cayó y otra que se cayó del coche! – La cara d’en Gerard parla més que el crit que acaba de fer.
Al Gerard li queda poca paciència, com a tots. S’ha de dir que portem així des de les dotze i poc del matí i són gairebé les vuit de la tarda. Tenim excusa.
En Selma reparteix te i em pica l’ullet. El got de té d’en Bay està més ple que els altres.
“ Porque te Bay trabajo tranquilo. Porque Bay trabajo sin funar sin té... no...” fa cares rares i bufa. Traduït vindria a dir: que si no beu té ni fuma, en Bay és torna insoportable. En Bay es veu el gotet de té com si fos un xupito de whisky i fa com si anés a encendre’s un cigarret.
G: Bay, si eso de fumar aquí... Porqué aquí comemos y dormimos y...
B: Qué?
G: Pues que tengo asma y...
B: Entonces si te tiro un flit ? – bromeja amb més o menys gràcia agafant el pot de matamosques i matanamush
G: Entonces mal. – qualsevol diria que en Gerard no ha pillat la broma.
B: Yo así no puedo trabajar, tengo que fumar!
En Bay surt fora de l’habitació, que s’omple de rialles més cansades que divertides. Segurament els comentaris són més bons que la broma del matamosques.
J: Va fuma, que falta poco ya!
B: Si claro! Voy a ir al país basco este y... – amenaces des del pati
J: Pero que no te das cuenta que ya no eres eficiente?
B: Oye, eusaka!
J: Sí sí, claro claro - riu
G: Sí sí, claro claro – riu
B: Tu! – al Gerard – Tu, cuernudo!
J: Sí, como los ciervos!
G: Como son? Que tienen ramificaiones no?
J: Vamos Bay, que quedan 10 minutos nada más
B: Madre mia! Tu quieres que me fume el cigarro por el culo o que?
G: Como me llamo Gerard Peris que nos vamos el 14 – crida
B: No, no tienes tiempo para irte
La broma tampoc fa gràcia aquest cop, però les rialles sonen igual encara que sigui més per histèria que per humor. Torna a començar la traducció – transcripció. Els nostres són riures d’aquells cansats que se t’escapen sense gaire control.
B:- Hemos estudiado aquí. Alanfabetismo. Se dice así no?
M: - Analfabetismo
B: - Estudiamos?
G: - Otra vez? Lo repite?
B: - no, una sola vez. Pero oye amigo... yo estoy aquí con mi amigo – copet a l’esquena d’en Jon, que agafa aire i pren paciència.
En Bay posa el braç sobre l’esquena d’en Jon. Ell somriu, suposo que per compromís. El Bay tradueix i diu que la dona va tenir un paper important en la societat, “tant o més que l’home”. Sembla convençut, però m’hi jugo la mà que no s’ho creu ni de casualitat.
Hi ha un moment de la grabació en que se sent el Bay i nosaltres parlant. Bocinet que no cal transcriure. Tothom sospira desitjant que el ratet s’allargui fins al minut. 40:19. “Yuhu!” El Gerard li dona les gràcies al Bay, per parlar tant i per haver fet tant amena la grabació. El Bay li xoca la mà. El Jon riu.
B: - Que has apuntado?
G:- El 13 de noviembre coges una avión
El Jon se’l mira amb cara de “si claro!” i riu arquejant les celles.El Bay comença a parlar sense dir res rellevant. El Jon fa esclafir la llengua contra les dents donant-li la raó. Com als nens. “ Y venga va! Que queda poco!”. 40:42. Després del segon té sembla que la situació es destensa. Tot plegat era massa surrealista segons com. En Selma contesta al seu mobil que sona com un vaixell a alta mar. Baixa la temperatura amb el climatitzador perquè està convençut que així marxen els mosquits. Personalment, tinc els meus dubtes.
B.- Solamente nos queda la paciencia
G:- Parece que habla de nosotros
Risas
J: como?
G: como?como?
En Bay puja el to i comença a explicar. Té força assumit allò de te lo puede decir más alto pero no más claro. Y ho diu más alto pero no más claro.
B: - No hijo, todavia no has entendido. Puta madre.
Ara insinua que no hauriem d’haver llegit una mica més sobre el conflicte i la història del Sàhara abans de venir. Manda huevos. Ell que no sap quan traduir carabana o peloton.
B: que ellos lo dan pero... como cuando te dan un regalo.. que te dan un regalo pero luego tu... estas... que te dan algo pero... xuxa madre
G: amargura?
B: Amargura!!
Xoc de mans. 41:00.
B: Recibimos con amargura pero quien nos amarga? El Marroquí. Que dice que nosotros vendemos lo que nos dan pero nosotros lo contrario.
J: Metele tumbao’
B: Ahí le has dao’
I ja feia massa estona que no li sortia l’accent cubà.
En Bay llegeix la ment del Jon
B:Si si, no toques la pantalla!
J: Vas entendiendo, vas entendiendo.
...grabació en hassania
B: Pero como vamo a joder a nuestros propios?
Ahí te has ido Bay.
B: Bueno, que como nosotros vamos a maltratar a nosotros mismos?
I repeteix la frase de diferents maneres, en diferents ordres, com si fossim nosaltres que no l’haviem entes. Mira que som durs de ment eh?
J: - y después de esto es el minto 42:00
B: - Dice: nos amargan sobre esto.
Ara que ja tenim la paraula del dia, i és “amargo” – cortesia del Gerard “muy bien tigre!”- el relat de la Salmana té d’adjectiu “amargo” per tot arreu
El Jon mira amb cara de “no entenc res però no preguntaré què significa”.
B: - Voy a escibir esto si no te es molestia ok?
J: - Si claro. Si que es molestia!
B: - Otra cosa no queremos con la cabeza elevada
J: - Con la cabeza bien alta
B: - Zin
J: - Zin. 49:06.
G: - Lo que decimos...
B: - No... – en Bay mira al Gerard i casi sembla un home centrat i pacient. Quasi.
Obre el ulls més del que els tenia, agafa aire i mou les mans endavant i endarrera. El Gerard rellegeix l’última part del text.
B:- ehe, ehe, ehe
G:- Esta bien no?
Halás
J:- Siempre hay que saber cuando parar.
Quanta raó tens.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)