La televisió retransmetia l’Algèria – Egipte i ells tornarien a casa passades unes set o vuit hores. Jamdulilà, Inshalah. Quan ells agafessin l’avió en Selma tornaria a casa seva, a Smara. La seva filla petita, la Nejua, continuaria estant malalta, al menys uns dies. La Lala, la seva cunyada de dinou anys, continuaria somiant marxar lluny del desert algun dia, i recuperar-se aviat del ronyó per tornar a estudiar dret a Algèria.
Al Ministeri d’Informació, l’habitació que els havia servit de dormitori, menjador, despatx i zona d’oci durant tres setmanes, tornaria a ser la sala de recepció. El Ministre continuaria cobrant un sou exageradament superior a qualsevol dels seus treballadors. Més de mil euros és exagerat si ho compares amb quaranta o cinquanta, t’ho miris com t’ho miris. I qualsevol treballador del Ministeri d’Informació continuaria sent llicenciat en qualsevol cosa abans que en periodisme: dret internacional, ciències polítiques, història, economia, empresarials... El cap del servei de premsa continuaria pensant que posar dos punts abans d’una cita és un error, i continuaria fent fotos mogudes o cremades tot i els esforços d’ells dos. Un partit de futbol continuaria revolucionant més a la gent que una detenció. En Bay continuaria escaquejant-se de la feina sempre que pugés i els que volguessin treballar continuarien cremant-se a ritme de te [ja sé que repeteixo metàfora, però m’agrada]. Arribats el moment de marxar, ells tres havien perdut tota importància. Amb tot, esperem que la feina dels que se n’anaven servís d’alguna cosa, però les consciències que cal remoure són les que estan més enllà de les fronteres del Sàhara. Sí, la seva feina serviria d’alguna cosa algun dia – inshalah – per això la seva estança havia tingut sentit. Però el que ells tres sentissin o pensessin en aquell moment era del tot irrellevant. El món era massa gran com per autoanalitzar-se. Hi havia massa coses per estudiar i reflexionar, fora d’ells mateixos. A ella, viatjar li servia per adonar-se – cada vol més – que ella – cada vol més petita – no era el centre del seu món – cada vol més gran.
martes, 17 de noviembre de 2009
viernes, 13 de noviembre de 2009
jueves, 12 de noviembre de 2009
tornem a casa
Es succeeixen estranyament els somriures estúpids i les rialles histèriques. Bromes que no sé si tenen gaire gràcia objectivament però que a nosaltres, a en Selma i al noi del pijama, ens resulten d’allò més divertides. Hem acabat la feina, al menys, la que havíem de fer aquí. En ens queda per Barcelona, però allí treballar no serà una lluita constant. El Gerard ho repeteix i suposo que te raó. No, jo tampoc canviaria res. De tot se n’aprèn.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
Badi, el poeta
En Badi es canvia i es posa les ulleres. Les mans arrugades, les venes marcades. La barba blanca li perfila la cara de color torrat. Incomptables arrugues amaguen i demostren tots els versos que haurà escrit, inspirat per la fugida, la batalla, la presó, l’exili, la lluita i el dolor constant del seu poble. La mirada perduda horitzó enllà i el posat abatut. Té excusa. Ha viscut prous anys com per estar cansat. Ha esperat prous anys com per estar cansat. Ha lluitat prous anys com per estar cansat. El seu discurs es lineal, constant. No canvia el to, no eleva el volum, no es mostra enfadat, pràcticament no gesticula. Ni en el moment de la història en què descriu com l’empresonen. Ni quan ens explica que va veure amb els seus propis ulls com els espanyols entregaven totes les armes als mauritans, i abans de marxar, rebentaven a trets els bidons buits, perquè els sahrauís no poguessin tornar a utilitzar-los. Fa pauses sí, però són silencis difícil de llegir. No sabria dir si és un home calmat o indiferent. Suposo que serà un home calmat. L’hauran assossegat tants anys de pensar i reflexionar. Potser ha patit massa. Potser ha escrit tant sobre tot el que està recordant que ja no li afecta. Potser si per recordar hagués de reviure no podria permetre’s repassar de nou la seva història. Com aquell presoner que explicava estranyament tranquil les tortures de que podia parlar sense problemes, deia. En Badi parla, sense parar, durant hores. Semblava cansat al començament però no sembla més cansat al final. Mentrestant, el sol va caient, les seves filles feinegen per la casa, els cotxes passen i traspassen, i els nens criden pel carrer. Res ni ningú sembla entendre del tot que una càmera requereix silenci. Res ni ningú s’aturarà quan ell premi el rec. El sol continuarà caient, les filles continuaran treballant, omplint aigua, fent te, els nens no deixaran de cridar, els cotxes no pararan de passar. Tornarem un altre dia. Aquell altre dia serà matí i haurà llum, però hi hauran més nens, més filles, més te... i en Bay estarà més desastre que de costum.
domingo, 8 de noviembre de 2009
Spleen
Un mateix no és mai qui vol ser.
Mai serà tampoc els que els altres creuen que és ni esperen que sigui.
Mai creixerà prou segons son pare, i creixerà sempre massa ràpid segons sa mare.
Ningú entendrà tot el que facis, i molt menys tu.
Ningú et perdonarà tot el que facis, i molt menys tu.
I ningú canviarà res del que facis, tan sols tu.
Tothom es creurà capaç de jutjar tots els teus actes però només tu ho hauries de fer.
Donar consells és fàcil si el consell t’importa poc.
Cagar-la és encara més fàcil si tu t’importes menys.
Saber què fer és fàcil depenent del moment.
Saber què fer és important en el moment difícil.
Conèixer-se del tot és quasi impossible.
Ser feliç no és obligatori, però és una bona opció.
Els problemes d’identitat i les depressions exitencials són típicament occidentals.
Mai serà tampoc els que els altres creuen que és ni esperen que sigui.
Mai creixerà prou segons son pare, i creixerà sempre massa ràpid segons sa mare.
Ningú entendrà tot el que facis, i molt menys tu.
Ningú et perdonarà tot el que facis, i molt menys tu.
I ningú canviarà res del que facis, tan sols tu.
Tothom es creurà capaç de jutjar tots els teus actes però només tu ho hauries de fer.
Donar consells és fàcil si el consell t’importa poc.
Cagar-la és encara més fàcil si tu t’importes menys.
Saber què fer és fàcil depenent del moment.
Saber què fer és important en el moment difícil.
Conèixer-se del tot és quasi impossible.
Ser feliç no és obligatori, però és una bona opció.
Els problemes d’identitat i les depressions exitencials són típicament occidentals.
viernes, 6 de noviembre de 2009
Massa quilòmetres
*Mou el dit petit de la mà esquerra. Moc el dic petit de la mà esquerra. Em mira com si anés a dir alguna cosa. El miro com si anés a escoltar-lo. Silenci. Silenci. Li acosto el got buit de te. S’ho pensa. Agafa el got buit de te i el posa junt amb els altres. Recupera la seva posició. Recolza les seves galtes rodones sobre la seva maneta. Recolzo el meu pòmul dret sobre la meva mà dreta. Faig com que m’acosto. Fa com que s’allunya. Massa quilòmetres entre el meu món i el seu.
*Passegem pels carrers del Aioun i s’acosten nens i nenes que van de camí a l’escola. Corren riallers cap a nosaltres atrets per la imatge d’allò que els és tan llunyà i que els recorda als estius que han passat lluny de la hamada argelina. Alguns s’acosten més que d’altres, que semblen més espantats. Molts porten camisetes d’equips de futbol, o referències culturals de les que et trobes dia rere dia als carrers de Barcelona o de Lleida.
- ¡Hola!
- ¡Hola! – contesten tots a l’únison
- ¿Como estas?
- Bien. ¿Como estáis? – s’atreveix a dir el més alt
- Nosotros bien ¿y tu?
- Bien – tornen a contestar alhora
- Hablas muy bien el español. ¿Donde has aprendido a hablar español?
- En Castilla la mancha – Diu el que porta la samarreta de la selección espanyola
- Muy bien... ¿y tu? ¿Has estado en España?
- Sí, en Andalucia. ¿De donde sois? – pregunta la de les dues trenes coronades per dos llaços enormes
- Nosotros de Barcelona
- Ella tiene familia en Barcelona! – senyalen a una nena que riu tímida i orgullosa
- Y del país basco
- Él es basco también – ara senyalen al més petit, que córre i salta seguint els nostres passos
- ¿Si?Que bien!
Somriuen
- ¿Teneis caramelos?
*Avancem amb el Nissan Patrol per Smara i creuem pel costat d’un grup de nens que juguen en un carrer d’aquells que no és ben bé un carrer i que no té nom. Sembla que ens vulguin saludar i un de nosaltres treu el braç per la finestra. Dos segons després una pedra xoca amb força contra el vidre posterior del cotxe. Els nens comencen a córrer i les tres pedres més colpejen la part de darrera del cotxe. El conductor treu el cap per la finestra i crida. Massa quilòmetres entre el nostre món i el seu.
*Passegem pels carrers del Aioun i s’acosten nens i nenes que van de camí a l’escola. Corren riallers cap a nosaltres atrets per la imatge d’allò que els és tan llunyà i que els recorda als estius que han passat lluny de la hamada argelina. Alguns s’acosten més que d’altres, que semblen més espantats. Molts porten camisetes d’equips de futbol, o referències culturals de les que et trobes dia rere dia als carrers de Barcelona o de Lleida.
- ¡Hola!
- ¡Hola! – contesten tots a l’únison
- ¿Como estas?
- Bien. ¿Como estáis? – s’atreveix a dir el més alt
- Nosotros bien ¿y tu?
- Bien – tornen a contestar alhora
- Hablas muy bien el español. ¿Donde has aprendido a hablar español?
- En Castilla la mancha – Diu el que porta la samarreta de la selección espanyola
- Muy bien... ¿y tu? ¿Has estado en España?
- Sí, en Andalucia. ¿De donde sois? – pregunta la de les dues trenes coronades per dos llaços enormes
- Nosotros de Barcelona
- Ella tiene familia en Barcelona! – senyalen a una nena que riu tímida i orgullosa
- Y del país basco
- Él es basco también – ara senyalen al més petit, que córre i salta seguint els nostres passos
- ¿Si?Que bien!
Somriuen
- ¿Teneis caramelos?
*Avancem amb el Nissan Patrol per Smara i creuem pel costat d’un grup de nens que juguen en un carrer d’aquells que no és ben bé un carrer i que no té nom. Sembla que ens vulguin saludar i un de nosaltres treu el braç per la finestra. Dos segons després una pedra xoca amb força contra el vidre posterior del cotxe. Els nens comencen a córrer i les tres pedres més colpejen la part de darrera del cotxe. El conductor treu el cap per la finestra i crida. Massa quilòmetres entre el nostre món i el seu.
lunes, 2 de noviembre de 2009
Transcripció 2
[post caòtic i llarg, com el moment que descriu.
Qui no l'entengui que pensi que moltes vegades nosaltres també ens perdem]
B: Que entren
J: ¿Que entren donde?
B: ¡Que entren adentro!
La pregunta pot sonar estúpida o la resposta pot semblar lògica…però no.
Depèn de com t’ho miris, la situació és còmica. És el meu moment de descans, el Jon controla la grabació i en Gerard tecleja. En Bay es mou al compàs de les declaracions de Salmana Zein. S’acosta a l’ordenador, s’allunya, repeteix paraules inconnexes que no tenen massa sentit.
B: Un momento. Para. Vuelve. Cada uno corria hacia un arbol. Eso lo hacia el agresor marroquí.
Gairebé toca la pantalla del MAC i el Jon no posa més mala cara perquè no pot. El Gerard sospira mentre en Bay li pregunta: “que escribiste hijo?”
B: Nadie se preocupa de su hijo, padre, o madre… ahora anticipa madre i pon padre al final. - i repeteix paraules en hassania, com si l’entenguéssim- A cada uno salvase quien pueda.
En Selma escolta cançons de Reamon i Mecatxis al meu MP3. En Bay bufa, rebufa i fa rebobinar a en Jon. Minuto 36.
B: Vuelve atrás un poquito. Que había un coche que los perseguían los Marroquíes. Vuelve atrás. Que había un coche en el cual había…lo escribiste?
B: Cayó el hijo de mi tío
G: Murió
B: Cayó
G: Cayó mártir, murió
B: Cayó
G: Cayó es que se murió
B: No, que se cayó del coche.
G: Pues una cosa es que se cayó y otra que se cayó del coche! – La cara d’en Gerard parla més que el crit que acaba de fer.
Al Gerard li queda poca paciència, com a tots. S’ha de dir que portem així des de les dotze i poc del matí i són gairebé les vuit de la tarda. Tenim excusa.
En Selma reparteix te i em pica l’ullet. El got de té d’en Bay està més ple que els altres.
“ Porque te Bay trabajo tranquilo. Porque Bay trabajo sin funar sin té... no...” fa cares rares i bufa. Traduït vindria a dir: que si no beu té ni fuma, en Bay és torna insoportable. En Bay es veu el gotet de té com si fos un xupito de whisky i fa com si anés a encendre’s un cigarret.
G: Bay, si eso de fumar aquí... Porqué aquí comemos y dormimos y...
B: Qué?
G: Pues que tengo asma y...
B: Entonces si te tiro un flit ? – bromeja amb més o menys gràcia agafant el pot de matamosques i matanamush
G: Entonces mal. – qualsevol diria que en Gerard no ha pillat la broma.
B: Yo así no puedo trabajar, tengo que fumar!
En Bay surt fora de l’habitació, que s’omple de rialles més cansades que divertides. Segurament els comentaris són més bons que la broma del matamosques.
J: Va fuma, que falta poco ya!
B: Si claro! Voy a ir al país basco este y... – amenaces des del pati
J: Pero que no te das cuenta que ya no eres eficiente?
B: Oye, eusaka!
J: Sí sí, claro claro - riu
G: Sí sí, claro claro – riu
B: Tu! – al Gerard – Tu, cuernudo!
J: Sí, como los ciervos!
G: Como son? Que tienen ramificaiones no?
J: Vamos Bay, que quedan 10 minutos nada más
B: Madre mia! Tu quieres que me fume el cigarro por el culo o que?
G: Como me llamo Gerard Peris que nos vamos el 14 – crida
B: No, no tienes tiempo para irte
La broma tampoc fa gràcia aquest cop, però les rialles sonen igual encara que sigui més per histèria que per humor. Torna a començar la traducció – transcripció. Els nostres són riures d’aquells cansats que se t’escapen sense gaire control.
B:- Hemos estudiado aquí. Alanfabetismo. Se dice así no?
M: - Analfabetismo
B: - Estudiamos?
G: - Otra vez? Lo repite?
B: - no, una sola vez. Pero oye amigo... yo estoy aquí con mi amigo – copet a l’esquena d’en Jon, que agafa aire i pren paciència.
En Bay posa el braç sobre l’esquena d’en Jon. Ell somriu, suposo que per compromís. El Bay tradueix i diu que la dona va tenir un paper important en la societat, “tant o més que l’home”. Sembla convençut, però m’hi jugo la mà que no s’ho creu ni de casualitat.
Hi ha un moment de la grabació en que se sent el Bay i nosaltres parlant. Bocinet que no cal transcriure. Tothom sospira desitjant que el ratet s’allargui fins al minut. 40:19. “Yuhu!” El Gerard li dona les gràcies al Bay, per parlar tant i per haver fet tant amena la grabació. El Bay li xoca la mà. El Jon riu.
B: - Que has apuntado?
G:- El 13 de noviembre coges una avión
El Jon se’l mira amb cara de “si claro!” i riu arquejant les celles.El Bay comença a parlar sense dir res rellevant. El Jon fa esclafir la llengua contra les dents donant-li la raó. Com als nens. “ Y venga va! Que queda poco!”. 40:42. Després del segon té sembla que la situació es destensa. Tot plegat era massa surrealista segons com. En Selma contesta al seu mobil que sona com un vaixell a alta mar. Baixa la temperatura amb el climatitzador perquè està convençut que així marxen els mosquits. Personalment, tinc els meus dubtes.
B.- Solamente nos queda la paciencia
G:- Parece que habla de nosotros
Risas
J: como?
G: como?como?
En Bay puja el to i comença a explicar. Té força assumit allò de te lo puede decir más alto pero no más claro. Y ho diu más alto pero no más claro.
B: - No hijo, todavia no has entendido. Puta madre.
Ara insinua que no hauriem d’haver llegit una mica més sobre el conflicte i la història del Sàhara abans de venir. Manda huevos. Ell que no sap quan traduir carabana o peloton.
B: que ellos lo dan pero... como cuando te dan un regalo.. que te dan un regalo pero luego tu... estas... que te dan algo pero... xuxa madre
G: amargura?
B: Amargura!!
Xoc de mans. 41:00.
B: Recibimos con amargura pero quien nos amarga? El Marroquí. Que dice que nosotros vendemos lo que nos dan pero nosotros lo contrario.
J: Metele tumbao’
B: Ahí le has dao’
I ja feia massa estona que no li sortia l’accent cubà.
En Bay llegeix la ment del Jon
B:Si si, no toques la pantalla!
J: Vas entendiendo, vas entendiendo.
...grabació en hassania
B: Pero como vamo a joder a nuestros propios?
Ahí te has ido Bay.
B: Bueno, que como nosotros vamos a maltratar a nosotros mismos?
I repeteix la frase de diferents maneres, en diferents ordres, com si fossim nosaltres que no l’haviem entes. Mira que som durs de ment eh?
J: - y después de esto es el minto 42:00
B: - Dice: nos amargan sobre esto.
Ara que ja tenim la paraula del dia, i és “amargo” – cortesia del Gerard “muy bien tigre!”- el relat de la Salmana té d’adjectiu “amargo” per tot arreu
El Jon mira amb cara de “no entenc res però no preguntaré què significa”.
B: - Voy a escibir esto si no te es molestia ok?
J: - Si claro. Si que es molestia!
B: - Otra cosa no queremos con la cabeza elevada
J: - Con la cabeza bien alta
B: - Zin
J: - Zin. 49:06.
G: - Lo que decimos...
B: - No... – en Bay mira al Gerard i casi sembla un home centrat i pacient. Quasi.
Obre el ulls més del que els tenia, agafa aire i mou les mans endavant i endarrera. El Gerard rellegeix l’última part del text.
B:- ehe, ehe, ehe
G:- Esta bien no?
Halás
J:- Siempre hay que saber cuando parar.
Quanta raó tens.
Qui no l'entengui que pensi que moltes vegades nosaltres també ens perdem]
B: Que entren
J: ¿Que entren donde?
B: ¡Que entren adentro!
La pregunta pot sonar estúpida o la resposta pot semblar lògica…però no.
Depèn de com t’ho miris, la situació és còmica. És el meu moment de descans, el Jon controla la grabació i en Gerard tecleja. En Bay es mou al compàs de les declaracions de Salmana Zein. S’acosta a l’ordenador, s’allunya, repeteix paraules inconnexes que no tenen massa sentit.
B: Un momento. Para. Vuelve. Cada uno corria hacia un arbol. Eso lo hacia el agresor marroquí.
Gairebé toca la pantalla del MAC i el Jon no posa més mala cara perquè no pot. El Gerard sospira mentre en Bay li pregunta: “que escribiste hijo?”
B: Nadie se preocupa de su hijo, padre, o madre… ahora anticipa madre i pon padre al final. - i repeteix paraules en hassania, com si l’entenguéssim- A cada uno salvase quien pueda.
En Selma escolta cançons de Reamon i Mecatxis al meu MP3. En Bay bufa, rebufa i fa rebobinar a en Jon. Minuto 36.
B: Vuelve atrás un poquito. Que había un coche que los perseguían los Marroquíes. Vuelve atrás. Que había un coche en el cual había…lo escribiste?
B: Cayó el hijo de mi tío
G: Murió
B: Cayó
G: Cayó mártir, murió
B: Cayó
G: Cayó es que se murió
B: No, que se cayó del coche.
G: Pues una cosa es que se cayó y otra que se cayó del coche! – La cara d’en Gerard parla més que el crit que acaba de fer.
Al Gerard li queda poca paciència, com a tots. S’ha de dir que portem així des de les dotze i poc del matí i són gairebé les vuit de la tarda. Tenim excusa.
En Selma reparteix te i em pica l’ullet. El got de té d’en Bay està més ple que els altres.
“ Porque te Bay trabajo tranquilo. Porque Bay trabajo sin funar sin té... no...” fa cares rares i bufa. Traduït vindria a dir: que si no beu té ni fuma, en Bay és torna insoportable. En Bay es veu el gotet de té com si fos un xupito de whisky i fa com si anés a encendre’s un cigarret.
G: Bay, si eso de fumar aquí... Porqué aquí comemos y dormimos y...
B: Qué?
G: Pues que tengo asma y...
B: Entonces si te tiro un flit ? – bromeja amb més o menys gràcia agafant el pot de matamosques i matanamush
G: Entonces mal. – qualsevol diria que en Gerard no ha pillat la broma.
B: Yo así no puedo trabajar, tengo que fumar!
En Bay surt fora de l’habitació, que s’omple de rialles més cansades que divertides. Segurament els comentaris són més bons que la broma del matamosques.
J: Va fuma, que falta poco ya!
B: Si claro! Voy a ir al país basco este y... – amenaces des del pati
J: Pero que no te das cuenta que ya no eres eficiente?
B: Oye, eusaka!
J: Sí sí, claro claro - riu
G: Sí sí, claro claro – riu
B: Tu! – al Gerard – Tu, cuernudo!
J: Sí, como los ciervos!
G: Como son? Que tienen ramificaiones no?
J: Vamos Bay, que quedan 10 minutos nada más
B: Madre mia! Tu quieres que me fume el cigarro por el culo o que?
G: Como me llamo Gerard Peris que nos vamos el 14 – crida
B: No, no tienes tiempo para irte
La broma tampoc fa gràcia aquest cop, però les rialles sonen igual encara que sigui més per histèria que per humor. Torna a començar la traducció – transcripció. Els nostres són riures d’aquells cansats que se t’escapen sense gaire control.
B:- Hemos estudiado aquí. Alanfabetismo. Se dice así no?
M: - Analfabetismo
B: - Estudiamos?
G: - Otra vez? Lo repite?
B: - no, una sola vez. Pero oye amigo... yo estoy aquí con mi amigo – copet a l’esquena d’en Jon, que agafa aire i pren paciència.
En Bay posa el braç sobre l’esquena d’en Jon. Ell somriu, suposo que per compromís. El Bay tradueix i diu que la dona va tenir un paper important en la societat, “tant o més que l’home”. Sembla convençut, però m’hi jugo la mà que no s’ho creu ni de casualitat.
Hi ha un moment de la grabació en que se sent el Bay i nosaltres parlant. Bocinet que no cal transcriure. Tothom sospira desitjant que el ratet s’allargui fins al minut. 40:19. “Yuhu!” El Gerard li dona les gràcies al Bay, per parlar tant i per haver fet tant amena la grabació. El Bay li xoca la mà. El Jon riu.
B: - Que has apuntado?
G:- El 13 de noviembre coges una avión
El Jon se’l mira amb cara de “si claro!” i riu arquejant les celles.El Bay comença a parlar sense dir res rellevant. El Jon fa esclafir la llengua contra les dents donant-li la raó. Com als nens. “ Y venga va! Que queda poco!”. 40:42. Després del segon té sembla que la situació es destensa. Tot plegat era massa surrealista segons com. En Selma contesta al seu mobil que sona com un vaixell a alta mar. Baixa la temperatura amb el climatitzador perquè està convençut que així marxen els mosquits. Personalment, tinc els meus dubtes.
B.- Solamente nos queda la paciencia
G:- Parece que habla de nosotros
Risas
J: como?
G: como?como?
En Bay puja el to i comença a explicar. Té força assumit allò de te lo puede decir más alto pero no más claro. Y ho diu más alto pero no más claro.
B: - No hijo, todavia no has entendido. Puta madre.
Ara insinua que no hauriem d’haver llegit una mica més sobre el conflicte i la història del Sàhara abans de venir. Manda huevos. Ell que no sap quan traduir carabana o peloton.
B: que ellos lo dan pero... como cuando te dan un regalo.. que te dan un regalo pero luego tu... estas... que te dan algo pero... xuxa madre
G: amargura?
B: Amargura!!
Xoc de mans. 41:00.
B: Recibimos con amargura pero quien nos amarga? El Marroquí. Que dice que nosotros vendemos lo que nos dan pero nosotros lo contrario.
J: Metele tumbao’
B: Ahí le has dao’
I ja feia massa estona que no li sortia l’accent cubà.
En Bay llegeix la ment del Jon
B:Si si, no toques la pantalla!
J: Vas entendiendo, vas entendiendo.
...grabació en hassania
B: Pero como vamo a joder a nuestros propios?
Ahí te has ido Bay.
B: Bueno, que como nosotros vamos a maltratar a nosotros mismos?
I repeteix la frase de diferents maneres, en diferents ordres, com si fossim nosaltres que no l’haviem entes. Mira que som durs de ment eh?
J: - y después de esto es el minto 42:00
B: - Dice: nos amargan sobre esto.
Ara que ja tenim la paraula del dia, i és “amargo” – cortesia del Gerard “muy bien tigre!”- el relat de la Salmana té d’adjectiu “amargo” per tot arreu
El Jon mira amb cara de “no entenc res però no preguntaré què significa”.
B: - Voy a escibir esto si no te es molestia ok?
J: - Si claro. Si que es molestia!
B: - Otra cosa no queremos con la cabeza elevada
J: - Con la cabeza bien alta
B: - Zin
J: - Zin. 49:06.
G: - Lo que decimos...
B: - No... – en Bay mira al Gerard i casi sembla un home centrat i pacient. Quasi.
Obre el ulls més del que els tenia, agafa aire i mou les mans endavant i endarrera. El Gerard rellegeix l’última part del text.
B:- ehe, ehe, ehe
G:- Esta bien no?
Halás
J:- Siempre hay que saber cuando parar.
Quanta raó tens.
jueves, 29 de octubre de 2009
tuetslapartdemiquemésm'agrada
Feliços 21 Anneta.
Menja't un panellet a la meva salut.
Bufa les espelmes amb el doble de força.
Fes un xupito per mi, i tots els whiskys amb cocacola que creguis oportuns*
Blaus cel
Quan al cel no li barren els pas ni edificis ni muntanyes en ell hi caben, d’esquerra a dreta, la melancolia, la desesperació, la ràbia, el caos, la transició i la calma. A un costat la melancolia s’estén de color blau grisós i a l’altra banda la calma de color blau suau. Entre els dos una gradació de cians foscos i brillants, pintats de blanc per núvols d’aquells que no porten aigua i banyats de taronja per un sol que ja no calenta.
A l’esquerra, els núvols amaguen tanta pols que s’han tornat quasi negres. Cada gra de sorra està ple de paciència esgotada, d’esperança perduda, d’il·lusió decebuda. Tants anys cobrint aquest desert buit i sec, tants dies veient com arriben aquells que volen marxar són massa instants de no res carregats d’immensitat. La sorra està cansada de suportar peus que ja no aguanten les seves cames. L’arena fina no vol pensar més que la llibertat existeix tan sols en la memòria d’alguns i s’alça enlaire, com farien si poguessin tots els que la trepitgen. I tenyeix els núvols de gris melancolia, de negre desesperació. La foscor ocupa tot el cel que cap entre l’horitzó i l’infinit. La imatge que capten els teus ulls si mires fixament la línia que jeu al fons i alces la mirada fins que el clatell et toca a l’esquena. És un capvespre gris per aquells que enyoren la seva terra, un regal per als que voldrien tornar a una casa que ja no és seva. Però si mous mig mil·límetre les teves ninetes la imatge canvia totalment.
Sembla que el sol ha vençut part de la batalla i ha esborrat la tristesa dels núvols. Les masses fosques es desfan en una línia vertical que recorda un dibuix mal fet en un quadern infantil. Com un nen enfadat que agafa la goma i la passeja amb força de dalt a baix sense veure que, lluny d’esborrar el que havia pintat, no fa més que desordenar els color i les ratlles a banda i banda del paper, i el resultat no serà el blanc del principi sinó un full brut. I el resultat no és un cel net sinó un vaivé incontrolat de núvols gris clar. Entre ells s’escolen incontables raigs de sol que ressalten les seves tres dimensions. Les pinzellades de llum travessen els núvols per davant i per darrera, per l’esquerra i per la dreta, posant-los en relleu. La llum té força però encara no il·lumina. Ànsia.
El cel canvia altra volta amb un nou gest imperceptible. El vent ha regirat el vapor d’aigua fins fer que llum i tenebres es barallin aferrissadament. Sembla que els dos bàndols tenen clar que una lluita no es perd fins que no s’abandona, trenta-quatre anys d’espera sense tirar la tovallola en són un bon exemple. Aquesta és terra de paciència i desesperança, però de perseverança a la fi.[“Qui espera desespera però si aguanta ho pot tenir tot” - Blau dels Lax’n’busto]. Així els núvols s’escampen cel amunt i cel avall. S’enreden com remolins dibuixant huracans de cotó fluix. La seva paciència s’ha convertit en ràbia però el sol no descansa. Caos.
El sol ja és més brillant i per la dreta, encara llunyans, s’acosta un ramat de núvols blanc i fins que la pols enfosqueix. El cel és ara escenari d’una batalla medieval. Millor dit d’una guerra del segle vint que pateixen encara tots els que viuen sota tants núvols i tant de sol. Moviment, atrafegament amunt i avall, enrenou, agitació d’esquerra a dreta, canvi. Finalment, la batalla es congela en una situació de ni guerra ni pau. Un nou moviment insignificant i un altre canvi radical.
Només blanc i blau, ni tan sols es veu el groc ataronjat del sol. Transició. A la part superior el blau és intens, vora la terra el blau és fi. S’acosta una calma que podria ser completa però que perd puresa quan s’acosta a la sorra. En tot cas, pots agafar aire i deixar-lo anar poc a poc. Blau fort, núvol fi. Blau fluix intens, núvol fi. Blau cian suau, núvol fi. Blau suau gairebé blanc, núvol fi. Blau transparent, desert.
P.D.:És difícil explicar en termes finits allò que no s’acaba mai.
És impossible entre quatre parets imaginar que dins els teus ulls hi caben tantes coses.
A l’esquerra, els núvols amaguen tanta pols que s’han tornat quasi negres. Cada gra de sorra està ple de paciència esgotada, d’esperança perduda, d’il·lusió decebuda. Tants anys cobrint aquest desert buit i sec, tants dies veient com arriben aquells que volen marxar són massa instants de no res carregats d’immensitat. La sorra està cansada de suportar peus que ja no aguanten les seves cames. L’arena fina no vol pensar més que la llibertat existeix tan sols en la memòria d’alguns i s’alça enlaire, com farien si poguessin tots els que la trepitgen. I tenyeix els núvols de gris melancolia, de negre desesperació. La foscor ocupa tot el cel que cap entre l’horitzó i l’infinit. La imatge que capten els teus ulls si mires fixament la línia que jeu al fons i alces la mirada fins que el clatell et toca a l’esquena. És un capvespre gris per aquells que enyoren la seva terra, un regal per als que voldrien tornar a una casa que ja no és seva. Però si mous mig mil·límetre les teves ninetes la imatge canvia totalment.
Sembla que el sol ha vençut part de la batalla i ha esborrat la tristesa dels núvols. Les masses fosques es desfan en una línia vertical que recorda un dibuix mal fet en un quadern infantil. Com un nen enfadat que agafa la goma i la passeja amb força de dalt a baix sense veure que, lluny d’esborrar el que havia pintat, no fa més que desordenar els color i les ratlles a banda i banda del paper, i el resultat no serà el blanc del principi sinó un full brut. I el resultat no és un cel net sinó un vaivé incontrolat de núvols gris clar. Entre ells s’escolen incontables raigs de sol que ressalten les seves tres dimensions. Les pinzellades de llum travessen els núvols per davant i per darrera, per l’esquerra i per la dreta, posant-los en relleu. La llum té força però encara no il·lumina. Ànsia.
El cel canvia altra volta amb un nou gest imperceptible. El vent ha regirat el vapor d’aigua fins fer que llum i tenebres es barallin aferrissadament. Sembla que els dos bàndols tenen clar que una lluita no es perd fins que no s’abandona, trenta-quatre anys d’espera sense tirar la tovallola en són un bon exemple. Aquesta és terra de paciència i desesperança, però de perseverança a la fi.[“Qui espera desespera però si aguanta ho pot tenir tot” - Blau dels Lax’n’busto]. Així els núvols s’escampen cel amunt i cel avall. S’enreden com remolins dibuixant huracans de cotó fluix. La seva paciència s’ha convertit en ràbia però el sol no descansa. Caos.
El sol ja és més brillant i per la dreta, encara llunyans, s’acosta un ramat de núvols blanc i fins que la pols enfosqueix. El cel és ara escenari d’una batalla medieval. Millor dit d’una guerra del segle vint que pateixen encara tots els que viuen sota tants núvols i tant de sol. Moviment, atrafegament amunt i avall, enrenou, agitació d’esquerra a dreta, canvi. Finalment, la batalla es congela en una situació de ni guerra ni pau. Un nou moviment insignificant i un altre canvi radical.
Només blanc i blau, ni tan sols es veu el groc ataronjat del sol. Transició. A la part superior el blau és intens, vora la terra el blau és fi. S’acosta una calma que podria ser completa però que perd puresa quan s’acosta a la sorra. En tot cas, pots agafar aire i deixar-lo anar poc a poc. Blau fort, núvol fi. Blau fluix intens, núvol fi. Blau cian suau, núvol fi. Blau suau gairebé blanc, núvol fi. Blau transparent, desert.
P.D.:És difícil explicar en termes finits allò que no s’acaba mai.
És impossible entre quatre parets imaginar que dins els teus ulls hi caben tantes coses.
martes, 27 de octubre de 2009
Strong - Reamon
I know You're strong
My beautiful one
I Know You're Strong
I Know You Belong
I Know You're Strong
My Beautiful One
Cançò que he escoltat unes deu vegades des d'ahir a la nit, i que sembla que a en Selma també li agrada força. La penjo amb l'únic objectiu d'animar-te el dia.
*
My beautiful one
I Know You're Strong
I Know You Belong
I Know You're Strong
My Beautiful One
Cançò que he escoltat unes deu vegades des d'ahir a la nit, i que sembla que a en Selma també li agrada força. La penjo amb l'únic objectiu d'animar-te el dia.
*
My morning escene
De Rabuni a Al aioun. Cinc minuts de trajecte i ens allunyem de l’asfalt. Mucho bache i muchas… muchas piedras. Des de la finestra es divisa el desert, immens. Sona: “I want to keep away” [Fly away de Lenny Kravitz]. Intento ordenar de forma lògica tots els elements del moment però passats un segons dessisteixo i simplement intento assimilar-los el més lentament possible. El Nissan Patrol tremola sense descans a mesura navega sobre el mar d’arena fina i pedres negres. La tremolor del cotxe em sacseja el braç dret, que descansa damunt la goma de la finestra del copilot. Obro la mà per sentir l’aire, que es converteix en vent a causa de la velocitat del cotxe. Noto la seva força sobretot a la cara i gairebé em molesta. Gairebé. La ràdio diu: “del color del cabell d’una rossa tenyida de vermell” [Ara vinc d’enlloc, de Gertrudis]. El reflex del meu rellotge al retrovisor em recorda que aquí el meu temps no serveix. En Lelifa comença a cantar en hassania paraules que no entenc, però les repeteixo com si fos un joc. “Ehe”-“Ehe” “Akba”-“Akba” “zueina”-“zueina”... i dues rialles i un cop a l’espatlla com a colenda.
El sol ja brilla amb tota la seva força, deuen ser quarts d’una. “Si el amor es ciego, ¿por que me miras?” [ Chulailo laleilo de Martires del compas].Als seients de darrera el Gerard i el Jon parlen, canten i segueixen fent bromes amb el conductor. “Para...cinco!”- crida en halifa entre somriures. Palmes al ritme de la música. “Y allí tirado en la cama, cuando me eches de menos, habrá escarcha en tu mirada y en tu alma veneno...” Davall dels meus peus s’arruguen dues pàgines del diari Sahara Libre. Les seves línies escrites en àrab absorbeixen l’oli del motor que no sé si vull saber d’on surt. Entre tanta sorra i tantes pedres creuem uns metres de matolls, i a l’horitzó s’estenen miratges d’aquells que en Gerard diu que Kapuscinski descriu tan bé. Última cançò:My morning escene de Jonah Smith. "And I need some help along the way"...
P.D.:L’altíssima qualitat de la banda sonora córre a càrrec de Gerard Peris. Prego dirigiu a ell els vostres afalacs musicals. Gràcies.
El sol ja brilla amb tota la seva força, deuen ser quarts d’una. “Si el amor es ciego, ¿por que me miras?” [ Chulailo laleilo de Martires del compas].Als seients de darrera el Gerard i el Jon parlen, canten i segueixen fent bromes amb el conductor. “Para...cinco!”- crida en halifa entre somriures. Palmes al ritme de la música. “Y allí tirado en la cama, cuando me eches de menos, habrá escarcha en tu mirada y en tu alma veneno...” Davall dels meus peus s’arruguen dues pàgines del diari Sahara Libre. Les seves línies escrites en àrab absorbeixen l’oli del motor que no sé si vull saber d’on surt. Entre tanta sorra i tantes pedres creuem uns metres de matolls, i a l’horitzó s’estenen miratges d’aquells que en Gerard diu que Kapuscinski descriu tan bé. Última cançò:My morning escene de Jonah Smith. "And I need some help along the way"...
P.D.:L’altíssima qualitat de la banda sonora córre a càrrec de Gerard Peris. Prego dirigiu a ell els vostres afalacs musicals. Gràcies.
Companys
Pensava que ja havia publicat els enllaços de les pàgines d'en Jon i en Gerard. Revisant el blog he vist que no, així que aquí os el deixo. Disfruteu-los que valen la pena.
Gerard:
http://diaridelsahara.blogspot.com/
Jon:
http://jonherranz.wordpress.com/
Gerard:
http://diaridelsahara.blogspot.com/
Jon:
http://jonherranz.wordpress.com/
domingo, 25 de octubre de 2009
transcripcions
Volvemos atrás. Un poquito más atrás, solo un momento. Un tin. Que dice? Eso es lo que dice o me lo estas explicando tu? A ver como se esbribe eso… Habdul ilà.
En que minuto estamos? Quanto falta? Más o menos en el 8 de 37. Acabamos de empezar.
...
Otra vez. Los escribiste todo? A ver donde te has quedado. Guardaste mis palabras? Decia que unos perdieron un brazo, una oreja, una pierna... Morian delante de ti, perdian una oreja, un brazo... En que orden? Pero yo te digo... Pero en que orden?
Volvemos atrás. Un poquito más atrás, solo un momento. Un tin
...
Dia de poca inspiracion entre tecla y tecla.
Y por la noche, muchos mosquitos y muy poco sueño.
En que minuto estamos? Quanto falta? Más o menos en el 8 de 37. Acabamos de empezar.
...
Otra vez. Los escribiste todo? A ver donde te has quedado. Guardaste mis palabras? Decia que unos perdieron un brazo, una oreja, una pierna... Morian delante de ti, perdian una oreja, un brazo... En que orden? Pero yo te digo... Pero en que orden?
Volvemos atrás. Un poquito más atrás, solo un momento. Un tin
...
Dia de poca inspiracion entre tecla y tecla.
Y por la noche, muchos mosquitos y muy poco sueño.
viernes, 23 de octubre de 2009
important
http://www.vimeo.com/7203509
"Nous vous envions un nouveau video avec les déclarations de Jean François Debargue. Dans les images il explique pour quoi il a arrêté son grave de faim et il explique aussi quelles sont les choses (les petites choses) les plus importantes que il a en a vivre depuis 2 années dans les champs de refugiés.
On vous demande, autre fois, de faire le plus difusion possible a toutes les personnes, de faire le plus diffusion possible a tous les moyens de communication, webs, ou personnes que vous créions opportuns. Nous vous remercions spécialement la diffusion a les moyens francises.
Le première vidéo que nous fassions circulaire a été les uniques images que arrivent a Europe. Ce pour ça que nous vous demander, autre fois, de ne reposer pas avec la diffusion de ces images.
Merci beaucoup.
--------------
Os enviamos de nuevo un vídeo con las declaraciones de Jean François Debargue, en unas imágenes donde explica los motivos de haber puesto fin a la huelga de hambre, a la vez que expone algunos detalles de la vida en los campos que ha podido experimentar en el tiempo que ha estado en el Sáhara.
Os pedimos que, otra vez, hagáis la máxima difusión posible a todos aquellos medios de comunicación, páginas Web, espacios o personas que consideréis oportunas, en especial del ámbito de comunicación francés.
El primer vídeo que hicimos circular han sido las únicas imágenes que han podido llegar a Europa, esquivando así la censura impuesta por el gobierno francés. Por tanto, os pedimos que no descanséis en la difusión de estos contenidos.
Muchas gracias.
-----------------
Us enviem de nou un vídeo amb les declaracions d’en Jean François Debargue, en unes imatges on explica els motius d’haver posat fi a la vaga de fam, a la vegada que exposa alguns dels detalls de la vida als camps que ha pogut experimentar en el temps que ha estat al Sàhara.
Us demanem que, altra vegada, en feu la màxima difusió possible a tots aquells mitjans de comunicació, pàgines web, espais o persones que considereu oportuns, en especial de l’àmbit de comunicació francès.
El primer vídeo que vam fer circular han estat les úniques imatges que han pogut arribar a Europa, esquivant així la censura imposada pel govern francès. Per tant, us demanem que no descanseu en la difusió d’aquests continguts.
Moltes gràcies. "
"Nous vous envions un nouveau video avec les déclarations de Jean François Debargue. Dans les images il explique pour quoi il a arrêté son grave de faim et il explique aussi quelles sont les choses (les petites choses) les plus importantes que il a en a vivre depuis 2 années dans les champs de refugiés.
On vous demande, autre fois, de faire le plus difusion possible a toutes les personnes, de faire le plus diffusion possible a tous les moyens de communication, webs, ou personnes que vous créions opportuns. Nous vous remercions spécialement la diffusion a les moyens francises.
Le première vidéo que nous fassions circulaire a été les uniques images que arrivent a Europe. Ce pour ça que nous vous demander, autre fois, de ne reposer pas avec la diffusion de ces images.
Merci beaucoup.
--------------
Os enviamos de nuevo un vídeo con las declaraciones de Jean François Debargue, en unas imágenes donde explica los motivos de haber puesto fin a la huelga de hambre, a la vez que expone algunos detalles de la vida en los campos que ha podido experimentar en el tiempo que ha estado en el Sáhara.
Os pedimos que, otra vez, hagáis la máxima difusión posible a todos aquellos medios de comunicación, páginas Web, espacios o personas que consideréis oportunas, en especial del ámbito de comunicación francés.
El primer vídeo que hicimos circular han sido las únicas imágenes que han podido llegar a Europa, esquivando así la censura impuesta por el gobierno francés. Por tanto, os pedimos que no descanséis en la difusión de estos contenidos.
Muchas gracias.
-----------------
Us enviem de nou un vídeo amb les declaracions d’en Jean François Debargue, en unes imatges on explica els motius d’haver posat fi a la vaga de fam, a la vegada que exposa alguns dels detalls de la vida als camps que ha pogut experimentar en el temps que ha estat al Sàhara.
Us demanem que, altra vegada, en feu la màxima difusió possible a tots aquells mitjans de comunicació, pàgines web, espais o persones que considereu oportuns, en especial de l’àmbit de comunicació francès.
El primer vídeo que vam fer circular han estat les úniques imatges que han pogut arribar a Europa, esquivant així la censura imposada pel govern francès. Per tant, us demanem que no descanseu en la difusió d’aquests continguts.
Moltes gràcies. "
Dajla
A Dajla fa més calor que a la resta de campaments. Les cases estan més separades però l’aire no hi corre. Allí parlem sobretot amb dones, testimonis de mudraiga. Totes elles coincideixen en algunes frases. Les repeteixen com si fossin veritats absolutes. Una és donar-nos la benvinguda. “Aquesta casa i casa vostra i quan torneu estarem encantades de rebre-us un altre cop aquí”. L’altra és una oració que no entenem, amb el rosari entre les mans. Els rosaris són de plàstics de colors, alguns més bonics que altres, però bastant cutres en general. Repeteixen també que Espanya els va abandonar, que van passar hores caminant, amb fred i gana. Totes recordem com la policia espanyola els va pegar amb les porres, que encara senten a l’esquena. Totes tenen cicatrius de guerra en alguna part de cos.
Repeteixen com si ho tinguessin interioritzat, gravat a foc lent, que aquesta no és la seva terra, que no volen caritat, volen tornar. Tornar a casa. “On mengem carn de camell i bebem la seva llet. Aquesta és la nostra naturalesa i no necessiten caritat de ningú”. Repeteixen que no són marroquines, són saharauís. Repeteixen que són espanyoles, són saharauís. Repeteixen que són saharauís.
A totes elles se’ls han entelat els ulls en algun moment, totes elles han pegat un cop de puny fort a terra, o dos. Totes elles han cridat plenes de ràbia en més d’una ocasió durant l’entrevista. No volen caritat, tenen una terra que és seva. No necessiten que les ONGs els donin peixos, però tampoc que els ensenyin a pescar. Elles i els seus fills (els que no han mort per la causa) saben com viure i sobreviure, però necessiten llibertat. No la demanen com si fos un favor, l’exigeixen perquè és justa.
Repeteixen com si ho tinguessin interioritzat, gravat a foc lent, que aquesta no és la seva terra, que no volen caritat, volen tornar. Tornar a casa. “On mengem carn de camell i bebem la seva llet. Aquesta és la nostra naturalesa i no necessiten caritat de ningú”. Repeteixen que no són marroquines, són saharauís. Repeteixen que són espanyoles, són saharauís. Repeteixen que són saharauís.
A totes elles se’ls han entelat els ulls en algun moment, totes elles han pegat un cop de puny fort a terra, o dos. Totes elles han cridat plenes de ràbia en més d’una ocasió durant l’entrevista. No volen caritat, tenen una terra que és seva. No necessiten que les ONGs els donin peixos, però tampoc que els ensenyin a pescar. Elles i els seus fills (els que no han mort per la causa) saben com viure i sobreviure, però necessiten llibertat. No la demanen com si fos un favor, l’exigeixen perquè és justa.
jueves, 22 de octubre de 2009
Hi havia una vegada...
Hi havia una vegada, una família de pastors que vivia al sud del Sàhara Occidental. El més gran dels set germans té ara uns vuitanta anys. Quan ell era nen li agradava jugar amb els camells del ramat del seu pare, que era un dels ramats més grans d’aquell territori. Jugava a saltar del més dòcil al més salvatge. Ara, desmemoriat, somriu i agafa aire que es guarda dins el pit, aixeca el cap i sospira amb orgull. “Jo era un bon saltarín – diu en hassania.” També li agradava caçar gaseles i assegura que va arribar a superar al seu pare en punteria. Però van arribar temps difícils a aquell desert, i una malaltia desconeguda (segur que el seu nom no importava pas gaire) va matar la majoria dels camells i molts altres animals. Aquella família, com moltes altres, va emigrar a la ciutat, que s’havia omplert feia poc de gent que parlava una llengua estranya i oferia llocs de treball a la gent en feines que abans no existien. El més gran dels set germans va posar-se a treballar al port, com a estibador. Aquella llengua estranya era l’espanyol i molts pensaven que els nouvinguts portarien progrés als que sempre havien viscut a les terres del Sàhara occidental. Però passats uns anys de bona convivència, aquella gent que parlava una llengua que ja no era estranya van fer les maletes i van marxar. Al seu lloc arribaren els marroquins pel nord i els mauritans pel sud, i tant els uns com els altres arribaven amb armes i poca paciència.
Aquells que quan eren petits vivien a base dels seus animals - que es menjaven la seva carn, es bevien la seva llet, i fins i tot hi jugaven - , aquells que necessitaven poca cosa més que l’escassa aigua i els pocs aliments que pot donar un desert, aquells que havien vist arribar el “progrés” de mans d’uns estranys... aquells que ara eren adults havien de fugir de casa seva. Calia agafar el poc que podrien transportar sobre les seves espatlles o sobre algun animal – o els més afortunats podien compartir un cotxe entre vuit. Havien de marxar abans que arribessin els exercits armats i els ataquessin a ells, que no havies tingut mai armes. Els fills del més gran dels set germans es van quedar a lluitar, sense armes ni instrucció - un d’ells seu ara al costat del seu pare i l’acarona amb l’únic braç que li queda després de la guerra-. La resta de la família es va refugiar en una terra que estava buida i que ningú volia. Líbia i Argèlia eren els països amics, i aquest últim va deixar que els saharauís ocupessin part del seu desert, que estava ple de no res.
Aquell nen petit, el més gran de set germans, que havia crescut sense banderes ni fronteres, ara deixava casa seva i els seus fills més joves perquè els espanyols que havien de portar-los progrés havien venut la seva terra als països fronterers del nord i del sud.
Ara, aquell nen petit és vell i ens mira con si tingués sis anys. Li brillen els ulls i repeteix en veu ferma que era el millor caçador de gaceles de la seva zona – que ja no és seva-. I fa trenta-quatre anys que espera en terra d’un país veí. I morirà als campaments de refugiats del Sàhara Occidental, a prop de Tindouf. Morirà a Dajla, un munt de haimes i bases de fang que s’agrupen sota aquest nom en memòria de la Dajla autèntica, la que un dia va ser lliure.
La que era està ocupada pel Marroc i és ignorada per la resta del món.
Aquells que quan eren petits vivien a base dels seus animals - que es menjaven la seva carn, es bevien la seva llet, i fins i tot hi jugaven - , aquells que necessitaven poca cosa més que l’escassa aigua i els pocs aliments que pot donar un desert, aquells que havien vist arribar el “progrés” de mans d’uns estranys... aquells que ara eren adults havien de fugir de casa seva. Calia agafar el poc que podrien transportar sobre les seves espatlles o sobre algun animal – o els més afortunats podien compartir un cotxe entre vuit. Havien de marxar abans que arribessin els exercits armats i els ataquessin a ells, que no havies tingut mai armes. Els fills del més gran dels set germans es van quedar a lluitar, sense armes ni instrucció - un d’ells seu ara al costat del seu pare i l’acarona amb l’únic braç que li queda després de la guerra-. La resta de la família es va refugiar en una terra que estava buida i que ningú volia. Líbia i Argèlia eren els països amics, i aquest últim va deixar que els saharauís ocupessin part del seu desert, que estava ple de no res.
Aquell nen petit, el més gran de set germans, que havia crescut sense banderes ni fronteres, ara deixava casa seva i els seus fills més joves perquè els espanyols que havien de portar-los progrés havien venut la seva terra als països fronterers del nord i del sud.
Ara, aquell nen petit és vell i ens mira con si tingués sis anys. Li brillen els ulls i repeteix en veu ferma que era el millor caçador de gaceles de la seva zona – que ja no és seva-. I fa trenta-quatre anys que espera en terra d’un país veí. I morirà als campaments de refugiats del Sàhara Occidental, a prop de Tindouf. Morirà a Dajla, un munt de haimes i bases de fang que s’agrupen sota aquest nom en memòria de la Dajla autèntica, la que un dia va ser lliure.
La que era està ocupada pel Marroc i és ignorada per la resta del món.
Tercha
Té seixanta-set anys i una cicatriu al braç dret, una al cap i una altra li travessa l’estomac de banda a banda. Les seves veïnes van haver d’amamantar els seus fills quan ella va perdre un pit al bombardeig de Mudraiga. “Cinc dies i quaranta-cinc ferits” – recorda. Una de les seves filles té el cap partit i a uns dels seus fills una bala li va travessar les dues cames i els genitals. Parla hassania i no entenem ben bé el que diu, però tot i així ens posa la pell de gallina. La sentim cridar amb ràbia quan ens explica com moriren seus altres tres fills. Se li entelen els ulls en recordar els familiars i amics que no van tenir la mateixa “sort” que ella o els dos fills que quedaren vius. Ens explica que el seu líder va portar-los lligat del coll al pilot d’un dels tres avions que els van atacar. La Tercha continua deixant que les paraules se li escapin per la boca sense mesurar-les gaire. Ara, que ens diu que van decidir no matar-lo, parla més suaument: “li vam donar menjar i ens en vam fer càrrec fins que els marroquins el van reclamar.” Torna a cridar que està enrabiada amb els espanyols, i amb els marroquins, i que no podrà perdonar mai ni a uns ni a altres.
carregar piles
Una haima quatre parets de tela que no impedeixen que passi el vent. Fa fred però sembla que no ens molesta. Una haima, quatre parets i tres mons. Després de dotze dies els tres necessitem unes hores de descans.
Halás.
El matí havia estat llarg, la migdiada espessa, la tarda massa sociable i ara... prou. Moment de viatjar sense moure’s de lloc. Moment de recordar aquelles estones que et fan somriure siguis on siguis, d’escoltar les cançons que saps que et donaran força, de llegir allò que un dia voldries ser capaç d’escriure tu, d’enyorar el que tens ganes de trobar-te quan tornis. Moment de no pensar que tanta distància i això que sembla llibertat sovint acaba sent sinònim de soledat.
Carregar les bateries.
Halás.
El matí havia estat llarg, la migdiada espessa, la tarda massa sociable i ara... prou. Moment de viatjar sense moure’s de lloc. Moment de recordar aquelles estones que et fan somriure siguis on siguis, d’escoltar les cançons que saps que et donaran força, de llegir allò que un dia voldries ser capaç d’escriure tu, d’enyorar el que tens ganes de trobar-te quan tornis. Moment de no pensar que tanta distància i això que sembla llibertat sovint acaba sent sinònim de soledat.
Carregar les bateries.
Dos vells
El land rober és vell i ja gairebé no té color. L’home que s’hi acosta és vell també i camina mig coix. Agafa una roda i la carrega per posar-la sobre el remolc del vehicle. Els braços li tremolen i això el força a aturar-se a mitja trajectòria. Descansa la roda sobre la carrosseria i si t’hi fixes bé veus que sospira. Passen quaranta segons i la roda es trona a moure i els braços li tremolen encara més però per fi aconsegueix alliberar-los d’aquell pes pesat que ha assolit el seu destí.
Una nena vestida de groc surt de la casa i intenta abraçar el vell. Potser és el seu pare o potser és el seu avi. “Ja saps que aquí la diferència d’edat entre el marit i la seva esposa pot arribar a ser molt gran” – t’havia dit el francès. La nena de groc és més fosca de pell que ell i té la panxa rodeneta i inflada com les gales. El vell, que ja ha acabat amb èxit l’esfoç de posar la roda damunt del cotxe mira la nena com si anés a pujar-la a coll. Si t’hi fixes bé veus que sospira. No té força per agafar-la. Camina cap a casa i s’ajup per entrar per la porta. “ Per què les fan tant baixetes aquí les portes?”. Estàs cansada i deixes caure les parpelles com si volguessis tancar els ulls. Llavors veus el terra: arena, pedres i els veus del vell. Si t’hi fixes bé veus arena, terra i el peu del vell – l’altra cama acaba just al final del fèmur. Potser és un exemple més que la guerra és un passat encara molt recent, potser va tenir un accident que en qualsevol hospotal amb mitjans hauria acabat sense amputació. Potser simplement és massa vell i, com el seu land rover, deixarà de ser útil d’aquí molt poc temps.
Una nena vestida de groc surt de la casa i intenta abraçar el vell. Potser és el seu pare o potser és el seu avi. “Ja saps que aquí la diferència d’edat entre el marit i la seva esposa pot arribar a ser molt gran” – t’havia dit el francès. La nena de groc és més fosca de pell que ell i té la panxa rodeneta i inflada com les gales. El vell, que ja ha acabat amb èxit l’esfoç de posar la roda damunt del cotxe mira la nena com si anés a pujar-la a coll. Si t’hi fixes bé veus que sospira. No té força per agafar-la. Camina cap a casa i s’ajup per entrar per la porta. “ Per què les fan tant baixetes aquí les portes?”. Estàs cansada i deixes caure les parpelles com si volguessis tancar els ulls. Llavors veus el terra: arena, pedres i els veus del vell. Si t’hi fixes bé veus arena, terra i el peu del vell – l’altra cama acaba just al final del fèmur. Potser és un exemple més que la guerra és un passat encara molt recent, potser va tenir un accident que en qualsevol hospotal amb mitjans hauria acabat sense amputació. Potser simplement és massa vell i, com el seu land rover, deixarà de ser útil d’aquí molt poc temps.
primera setmaneta
10/10/09
02:45 (3:45 a Lleida)
El jeep es desvia de la carretera a una altura justa, com si estés marcada. No hi ha cap senyal però sembla que en mig del no res les senyals no tenen perquè ser visibles. Arribem al “protocolo” de Rabuni, un recinte rodejat per un mur d’uns dos metres d’altura. A l’interiori, en forma rectangular, s’ordenen d’esquerra a dreta sales amb habitacions, dos despatxos, una altra sala d’habitacions – la nostra – una “tienda”, el menjardor i més sales d’abitacions. No hi ha Internet, però hi ha llum, que ja és. L’habitació està pintada de Blau clar, com si el blanc ressaltés massa les ezquerdees i els forats mal tapats que decoren les parets. Al pati que s’escampa a fora - entre sales d’habitacions, despatxos i el menjador – està presidit per una estuctura de fusta que aixopliga cinc o sis bancs sota una ombra articial que, la veritat, s’agraeix. I entre els bancs i les sales sorra. Sorra, pedretes i un sol que t’obliga a tancar els ulls quan surts de l’habitació fins que al cap d’uns minuts t’acostumes a la intensitat dels seus raigs.
14:15
Sona la vela i sembla que el calor ens ha deixat mig K.O (altrament dit “aplatanats”). El director de l’arxiu d’informació de rabuni diu que hem vingut en bon moment, que el calor ja és soportable (buf).
“ Hay algo que no puede ver y sin embargo escucha, hay algo que no puede ser y sin embargo lucha”.
11/10
Ens despertem a les 8 i esmorzem assenguts a terra. Les taules són rodones i baixetes, i per esmorzar ens les omplen de pa, melmelada, mantega, aigua calenta i llet en pols i colacao. Per dinar mengem pasta, llegums o pollastre (i per sopar més o menys el mateix). Passem els primers dies buscant la gent a qui entrevistem així que anem amb jeep per les diferents Willayes (províncies, barris) a buscar gent gran que hagi buscat l’època que volem plasmar en el llibre. No és un procés ràpid però quan trobes algú dels que busques val la pena.
13/10
Tornem a casa de la Fàtima, on vam estar al febrer. Els nens se’ns pengen als braços, criden, ella – la Fàtima, que va fer els 17 anys fa poc – ens explica enfadada que no entén que hi fem aquí “al Sàhara de mierda” on no hi ha res a fer, i ens assegura que tornarà a Espanya tan aviat com pugui “pero los passaportes, los permisos...es complicado”. L’isa, el nen més petit, recorda l’Eunís quan li ensenyo fotos de l’ordenador i intenta petonejar la pantalla. La nunu sembla que s’ha tornat simpàtica, encara que ha passat un any i asseguraries que no ha crescut més d’un centímetre.
14/10/09
16:30
La wada em desperta quan estic fent la migdiada i em pica l’ullet. “Dutxa” em sembla entendre entre praules en hassania. Em desperto i l’acompanyo al pou d’aigua que hi ha gust al costat de la haiama on dormim. Una botlleta de plastic lligada a dos soges serveix per extreure l’aigua del pou. La Dutxa és una habitacioneta construida de totxos de fang, com totes els cases i els edificis d’aquí. Per un foradet entra la llum que et serveix per veure el cubell d’on has de treure l’aigua per tirar-te-la per sobre. L’aigua té alguna cosa que fa que se’t arruguen les puntes dels dits amb només cinc minuts.
…
17:15
“Sientate” em sembla entendre entre paraules en hassania. Asseu-te i mira com rentem aquí els plats. La cuina és més fosca que l’habitació que serveix de dutxa. Les parets estan mascarades de negre carbó i el forn té un color grogós que el temps i les males condicins han xipejat de marró fosc. Un cubell d’aigua, un mañoc de detergent i una reixeta vermella – o en el seu defecte qualsevol Cullera - serveixen per deixar els plats i les olles com “nous”, encara que quan van arribar a casa els utensilis ja eren vells.
15/10
El Nissan Patrol d'en Halifa i 150 km fins a Dajla. Sorra, “mucho bache” i sabina i los deliqüentes de fons. Es va fent de nit.
02:45 (3:45 a Lleida)
El jeep es desvia de la carretera a una altura justa, com si estés marcada. No hi ha cap senyal però sembla que en mig del no res les senyals no tenen perquè ser visibles. Arribem al “protocolo” de Rabuni, un recinte rodejat per un mur d’uns dos metres d’altura. A l’interiori, en forma rectangular, s’ordenen d’esquerra a dreta sales amb habitacions, dos despatxos, una altra sala d’habitacions – la nostra – una “tienda”, el menjardor i més sales d’abitacions. No hi ha Internet, però hi ha llum, que ja és. L’habitació està pintada de Blau clar, com si el blanc ressaltés massa les ezquerdees i els forats mal tapats que decoren les parets. Al pati que s’escampa a fora - entre sales d’habitacions, despatxos i el menjador – està presidit per una estuctura de fusta que aixopliga cinc o sis bancs sota una ombra articial que, la veritat, s’agraeix. I entre els bancs i les sales sorra. Sorra, pedretes i un sol que t’obliga a tancar els ulls quan surts de l’habitació fins que al cap d’uns minuts t’acostumes a la intensitat dels seus raigs.
14:15
Sona la vela i sembla que el calor ens ha deixat mig K.O (altrament dit “aplatanats”). El director de l’arxiu d’informació de rabuni diu que hem vingut en bon moment, que el calor ja és soportable (buf).
“ Hay algo que no puede ver y sin embargo escucha, hay algo que no puede ser y sin embargo lucha”.
11/10
Ens despertem a les 8 i esmorzem assenguts a terra. Les taules són rodones i baixetes, i per esmorzar ens les omplen de pa, melmelada, mantega, aigua calenta i llet en pols i colacao. Per dinar mengem pasta, llegums o pollastre (i per sopar més o menys el mateix). Passem els primers dies buscant la gent a qui entrevistem així que anem amb jeep per les diferents Willayes (províncies, barris) a buscar gent gran que hagi buscat l’època que volem plasmar en el llibre. No és un procés ràpid però quan trobes algú dels que busques val la pena.
13/10
Tornem a casa de la Fàtima, on vam estar al febrer. Els nens se’ns pengen als braços, criden, ella – la Fàtima, que va fer els 17 anys fa poc – ens explica enfadada que no entén que hi fem aquí “al Sàhara de mierda” on no hi ha res a fer, i ens assegura que tornarà a Espanya tan aviat com pugui “pero los passaportes, los permisos...es complicado”. L’isa, el nen més petit, recorda l’Eunís quan li ensenyo fotos de l’ordenador i intenta petonejar la pantalla. La nunu sembla que s’ha tornat simpàtica, encara que ha passat un any i asseguraries que no ha crescut més d’un centímetre.
14/10/09
16:30
La wada em desperta quan estic fent la migdiada i em pica l’ullet. “Dutxa” em sembla entendre entre praules en hassania. Em desperto i l’acompanyo al pou d’aigua que hi ha gust al costat de la haiama on dormim. Una botlleta de plastic lligada a dos soges serveix per extreure l’aigua del pou. La Dutxa és una habitacioneta construida de totxos de fang, com totes els cases i els edificis d’aquí. Per un foradet entra la llum que et serveix per veure el cubell d’on has de treure l’aigua per tirar-te-la per sobre. L’aigua té alguna cosa que fa que se’t arruguen les puntes dels dits amb només cinc minuts.
…
17:15
“Sientate” em sembla entendre entre paraules en hassania. Asseu-te i mira com rentem aquí els plats. La cuina és més fosca que l’habitació que serveix de dutxa. Les parets estan mascarades de negre carbó i el forn té un color grogós que el temps i les males condicins han xipejat de marró fosc. Un cubell d’aigua, un mañoc de detergent i una reixeta vermella – o en el seu defecte qualsevol Cullera - serveixen per deixar els plats i les olles com “nous”, encara que quan van arribar a casa els utensilis ja eren vells.
15/10
El Nissan Patrol d'en Halifa i 150 km fins a Dajla. Sorra, “mucho bache” i sabina i los deliqüentes de fons. Es va fent de nit.
que tot anirà mes o menys bé
Avió cap a tindouf.
Fa fred però no et tapes, per si de cas trobes a faltar aquesta sensació d’aquí una setmana.
El vol va amb dues hores de retard, i vosaltres us heu fet un fart de córrer per no res.
T’estàs marejant i pares d’escriure.
Penses que ja no estàs nerviosa, que tot anirà més o menys bé.
Fa fred però no et tapes, per si de cas trobes a faltar aquesta sensació d’aquí una setmana.
El vol va amb dues hores de retard, i vosaltres us heu fet un fart de córrer per no res.
T’estàs marejant i pares d’escriure.
Penses que ja no estàs nerviosa, que tot anirà més o menys bé.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)