jueves, 10 de junio de 2010

Preguntes
















Mientras se cortaba las uñas de los pies pensaba que le estaban creciendo realmente rápido últimamente. ¿Significaba eso que el tiempo pasaba más de prisa, o que ella era menos consciente de su avance?
Se ató los zapatos (bambas, quets, tenis, championes, o como sea que se les llamara en dondequiera que estaba) y se preguntó si algún día sería capaz de andar habitualmente con tacones.
Echó el sobrecillo de azúcar en su kavu v melkém y se preguntó cuanto más le seguiria costando sentarse sola en un bar sin sentir vergüenza por no estar acompañada. Removía su café y pensaba en como sería hacerse pequeña, pequeña hasta caber en la taza y nadar entre los remolinos que dibujaba la cuchara al danzar en círculos. Bebió un sorbo y se preguntó por qué Magda - Lena – no soporta la gente que bebe sin quitar la cucharilla del vaso y por qué Anna le recrimina siempre a tono de bronca que se echa demasiado azúcar. Colocó la cucharilla justo en el medio de su boca - en la parte delante, boca abajo - y dobló la lengua hacia adentro hasta despegarla del metal haciendo el vacío y logrando ese estúpido sonido – clash – que seguro se escribía distinto en checo. Repitió el proceso tres veces y se río, sola, y se preguntó si la gente de ese bar no pensaría que era un poco rara.
Abrió el libro y siguió leyendo a Slavenka Drakulíc, intentado entender como fue Praga cuando no había variedad ni en las cartas de los kavarna, ni en los planes de futuro, ni la oferta de las fruterías, ni en las ideas ni los sueños. Entonces pensó que debía pasear sola más a menudo y pedir más cafés sin compañía alguna.



Y se rió sola otra vez siete minutos más tarde, al darse cuente del nombre del capítulo que estaba leyendo desde hacía un buen rato: “you can’t drink your coffee alone”.





viernes, 28 de mayo de 2010

To cave explorers from the west

We’re needy relatives, we’re the aborigines, we are the ones left behind – the backward, the stunted, the misshapen, the down-and-out, the moochers, parasites, conmen, suckers. Sentimental, old-fashioned, childish, uniformed, troubled, melodramatic, devious, unpredictable, negligent. The ones who don’t answer letters, the ones who miss the great opportunity, the hard drinkers, the babblers, the porch-sitters, the deadline-missers, the promise-breakers, the braggarts, the immature, the monstrous, the undisciplined, the easily offended, the ones who insult each other to death but cannot break off relations. We are the maladjusted, the complainers intoxicated by failure.
We are irritating, excessive, depressing, somehow unlucky. People are accustomed to slight us. we are cheap labor; merchandise may be had from us at a lower price; people bring us their old newspapers as a gift. Letters from us come sloppily typed, unnecessarily detailed. People smile at us, pityingly, as long as we do not suddenly become unpleasant.
As long as we do not say anything strange, sharp; as long as we do not stare at our nails and bare our teeth; as long as we do not become wild and cynical.

- György Konrád, To Cave Explorers from the West
Epigraph from “How we survived communism and even laughed”, Slavenka Drakulic


Som els parents necessitats. Nosaltres som les aborígens, les que queden enrere, el retard en el creixement, la malformació, els sota-i-fora, paràsits, estafadores, les recién nascudes. Sentimentals, passades de modes, infantils, uniformes, amb problemes, melodramátiques, tortuoses, imprevisibles, negligents. Les que no contesten les cartes, les que van perdre la gran opurtunitat, les bebedores, les xerraires, trencadores de promeses, les que van arribar tard, les trencadores de promeses, fantasmes, immadures, monstruoses, indisciplinades, les que ofenen fácilment, les que insulten a la mort però són incapaces de trencar relacions. Nosaltres som les inadaptades, les que es queixen intoxicades de fracàs.
Som irritants, excessives, depriments, malafortunades en part. Ningú està acostumat a nosaltres. Som la mà d’obra barata, la mercaderia que tenim val menys que la resta; la gent ens dona diaris vells com si fossin regals. De nosaltres venen les lletres escrites descuidadament, amb massa detalls innecessaris. La gent ens somriu, amb llàstima, sempre i quan no ens convertim en res desagradable. Sempre que no diguem res estrany en veu alta, sempre que no esmolen les nostres ungles i ensenyem les dents, sempre que no esdevinguem salvatges i cíniques.

sábado, 15 de mayo de 2010

miércoles, 5 de mayo de 2010

Flea market

Una altra Praga


















lunes, 3 de mayo de 2010

Praga II








Nada

Delante mío hay un hombre que mira al horizonte. De camino a Český ráj Intento ver algo en sus ojos pero en ellos no hay nada. Tras su mirada no parece esconderse misterio alguno, pero tampoco muestran nada interesante. ¿Puede una mirada significar precisamente nada? Solo nada... sin que en ella haya nada de negativo, nada de positivo, incluso nada neutral.

Como esos ojos que soñaron y después vivieron. Miraron y luego vieron. Y después solo tenían ante sí los recuerdos vividos para finamente ver sin mirarlos.
Dejaron de observar y en ellos ya no hay siquiera ganas de volver a llenarse de paisajes.
Y esperando encontrar la nada esos ojos se resignaron a almacenar inconscientemente prados verdes, tejados rojos y parejas de enamorados.
En su memoria quedan ahora infinitas postales sin significado, que simbolizaran algo para quien les preste atención luego, pero que vistas sin mirarlas son precisamente nada.

jueves, 15 de abril de 2010

De visita a casa

Como el niño que olvidó a que sabía el chocolate, ella había desdibujado en su memoria ese pequeño pueblo donde parece que las cosas siguen siempre igual, i esa gran cuidad llena de contrastes y de gentes con quien identificarse.

Al recordar ese sabor, el del chocolate, le parecia a veces adictivo, pero otras lo asociaba tan solo a dolor de tripa.

Ahora recordaba que esos lugares eran suyos aunque estuviera lejos, y algo en su interior empujaba hacia sus labios una sonrisa. Pero no estaba segura si el motivo era que pronto volveria o que no sentia ninguna necesidad de volver.

Todo lo que tenia aquí, era también suyo. Y a diferencia de todo lo demás, lo había empezado sola, des de zero, des de bajo cero. Y ahora el sol ya casi calentaba de verdad y se sentia orgullosa de haber soportado el frío.

miércoles, 7 de abril de 2010

jueves, 25 de marzo de 2010

making up reality








spring means sun
but also rain

viernes, 19 de marzo de 2010

Western train

Al tren de camí a Trieste. Ens acostem a München. Teníem l'esperança de trobar una mica de sol però el paissatge que s'escola entre les finestres del tren està acabans amb les meves il·lusions. tinc la sensació d'estar enmig d'una pel·lícula d'aquelles de la Segon Guerra Mundial, com si fossim a l'any 1938 i les tropes nazi comencessin la invasió de Bohemia i Moravia, com si en qualsevol moment hagués de sortir d'entre els arbres un solda soviètic. Aniria amb un gorro d'aquells amb orelleres, verd i folrat de pell per dins. Tindria els ulls blaus i la cara pàl·lida i en sota el gorro se li veurien els cabells pèl-roigos. S'assemblaria a la Kristina, la professora de txec, però en home i amb cara de fred i espant.
Neva i el terra és del tot blanc, sobresurten els carrils negres de les vies. A banda i banda, s'estenen fileres d'arbres com si esperessin que el tren es possés de nou en marxa. Hi ha alguns avets però la majoria d'arbres són de fulla caduca, i ara estenen les seves rames primes i despullades sota la neu, que les enfarina. Bufa el vent i fa volar la neu entre les finestres. El tren es mou i el paissatge comença a canviar: un bosc blanc ple d'arbres prims, alts i sense fulles; unes quantes cases, no més de deu, desordenades entre la nevada i la carretera; una carretera sense ni un sol cotxe; més arbres enfarinats, alguns amb petites fulles de color marró; una casa gran amb llenya amuntegada al patí i una cabanya vella i descolorida. Les cases, les fàbriques... tot sembla un polígon industrial immens i fred. Un tancat amb dos dos animals, que de lluny semblen un caball i un bou; un poble d'edicifis vells però bells, de colors ataronjats i d'arquitectura treballada que trenca la tristera monòtona del paissatge. Ja som a la pròxima estació, el rellotge de vora la via marca les 12:30, ja portem tres hores i mitja de viatge, ja només en queden deu.
El vent no para i la neu al cel es fa cada cop més visible. "Furt in Wald" m'ha semblat mal llegir de passada al cartell de l'estació. Una gasolinera d'aspecte industrial, més arbres prims i secs, cases de fusta de forma trinagular, un riu glaçat entre metres de bosc i neu, un cafè-hotel enming del no res... El tren agafa velocitat una altra volta, i els arbres esquelètics corren de finestra en finestra. Dos militars vestits de verd es passejen pel nosre vagó. És estrany com un paissatge tan previsiblement uniforme pot tenir tanta personalitat.

miércoles, 17 de marzo de 2010

Trieste II



























...Miramare

Trieste I


noi siamo di sinistra



primavera



sorella



casa di Trieste




facendo il stronzo



st justo



medusa


macchina italiana