finances ètiques

Fa mesos que els bancs es troben en el punt de mira de tots els afectats per la crisi financera. S’ha dit sobre aquesta crisi que és la crisi de les dretes, la crisi del capitalisme, la crisi dels bancs. De fet, no hi ha dubte que els bancs han jugat un paper central en el desastre econòmic que, des de Wall Street, ha esquitxat tots els estats europeus. Les paraules que més abunden en als estudis sobre les practiques dels bancs americans dels últims anys són “inversió de risc”, “especulació irresponsable” i “desregulació”. Molts bancs s’han dedicat a arriscar la seva solvència, convençuts que els governs havien de rescatar-los amb diners públics quan tot això els portés problemes.

Però a banda d’operacions econòmicament poc responsables, els bancs també inverteixen en accions d’ètica qüestionable. En el darrer any 24 bancs invertien el 49% del seu capital en la industria militar i el comerç d’armes, 16 el 33% en explotació forestal i 11 el 22% en petroli i gas. Entre ells destaquen BBVA, una de les entitats espanyoles que més inverteix en productores d’armes prohibides, amb una implicació de més de 1000 milions d’euros; Santander i Banc Sabadell, amb inversions en armes nuclears i d’urani (700 milions i 3 milions d’euros respectivament); i tampoc se’n salva CatalunyaCaixa, que gestiona 360.000 euros en empreses fabricants d’aquestes armes.

Alguns han explicat la crisi com alguna cosa que es fa i desfà en altes esferes, en què poc tenim a dir els ciutadans d’a peu. Però la veritat és que tot el que s’ha fet, no només ens afecta sinó que s’ha fet amb els nostres diners.

Llavors, potser sí que hi ha alguna cosa a dir, i sobretot, a fer.

Font: Setem

http://finanzaseticas.org/category/documentacion/publicaciones-setem/

Record d'un ruixat d'estiu

Si no para de ploure obriré la finestra de bat a bat. Estiraré primer el braç dret i deixaré que es mulli, que no pari de xopar-se amb aquesta aigua gelada i enganxifosa. Quan ja quasi no el senti acostaré també l’esquerra al vidre, que estarà entelat i humit. Agafaré aire i ajuntaré els dos braços a través de la finestra, sota la pluja. Tornaré a agafar aire i m’agafaré la cara com si me la volgués eixugar. Amb les mans molles i em xoparé primer les galtes, després les parpelles, el coll i la nuca. Sense tenir-ne prou em giraré d’esquena i recolzada a la paret em doblegaré fins que tot el cap em quedi a l’altra banda de la finestra. I així, si algú està lluny i mira enlaire veurà un cap sortint d’una finestra minúscula d’un setè pis d’un edifici altíssim.

Tancaré els ulls i obriré la boca. Que l’aigua ofegui el crit cansat que ningú sentirà. Cridaré que de vegades no surt el sol, que de vegades els núvols no són suficients, que plogui fins que s’inundin els carrers, que baixi l’aigua fins arribar a la riba. Que el mar xoqui amb força contra el mur que fèiem servir de banc fa tres estius. Aquell banc on enmig de tothom tu jo vam començar a besar-nos fins desaparèixer. Un tu i jo que no existeix i no trobo per molt que busqui. Que plogui fins que la nostra història deixi de ser d’aquelles impossibles. Que plogui per sempre. Que plogui fins que tornis a travessar l’atlàntic. Que plogui fins que torni a estar tan boja com per agafar un avió i seguir-te. Que plogui fins que tot recuperi el sentit. Que plogui fins que tu siguis aquí per tancar la finestra i posar-me a la dutxa. Que plogui fins que em despullis i m’abracis, i m’eixuguis i em pentinis. Que plogui fins que tornis. Que no pari de ploure. Que no vull pensar en res més que en el soroll de l’aigua sobre l’aigua, que no vull pensar que ja no hi ets ni tornaràs. Que no vull recordar que la nostra història ja va acabar-se. Que no vull sentir que no podré tornar a ser feliç. Que no pari de ploure. Que no pari de ploure. Però és que és gairebé estiu i els ruixats no duren. Pararà de ploure. I haurà estat intens, però curt. Pararà de ploure i jo seguiré xopa fins al moll de l’ós. I espero que eixugar-me em costi molt menys del que em costa oblidar-te. Que tu també vas ser intens, que els dos també vam ser breus, que a l’estiu els ruixats no duren i tu ja ets massa lluny.

Començament 9

Un divendres de converses profundes i cerveses.

Una tarda a l'Ikea.

Un vermut de diumenge.

Un vespre plujós.

Un llibre nou i un quadern en blanc.

Tornem a començar...

Final 5

Y de pronto, sintió la necesidad de pedirle al tiempo una pausa.




Se dió cuenta de como echaria de menos todo lo que ahora le rodeaba, divadlos, kavarnás, gente a quien le cuesta sonreír...
Aún así, decidió no hacer caso a esas enormes ganas de ponerse nostálgica. Habia aprendido ya que nada de lo que dijera o pensara iba a alterar el paso de los minutos y los días. Habia comprobado que al desear que el tiempo avanzara rápido, este parecia convertir los segundos en horas; y si por el contrario queria más tiempo para disfrutar de cada instante, las horas se darían prisa en pasar.
De modo que reprimió el instinto de dibujar mentalmente todo lo que no volveria a vivir, evitó desear que el tiempo pasara lento, emmudeció sus pensamientos.
Sopló la espuma de su cerveza y intentó saborear el último trago. Miró por la ventana atentamente, consciente que ese paisaje sa acabaría volviendo borroso entre sus recuerdos. Abrió de nuevo su libro y empezó otra vez a leer, deseando aprender algo más. Al fin y al cabo, de eso de trataba todo, de aprender siempre algo más.




"El crepúsculo de la desaparición lo baña todo con la magia de la nostalgia. Todo. Incluso la gillotina" M.K. - Nesnesitelnà lehkost bytí-

Preguntes

Mientras se cortaba las uñas de los pies pensaba que le estaban creciendo realmente rápido últimamente. ¿Significaba eso que el tiempo pasaba más de prisa, o que ella era menos consciente de su avance?
Se ató los zapatos (bambas, quets, tenis, championes, o como sea que se les llamara en dondequiera que estaba) y se preguntó si algún día sería capaz de andar habitualmente con tacones.
Echó el sobrecillo de azúcar en su kavu v melkém y se preguntó cuanto más le seguiria costando sentarse sola en un bar sin sentir vergüenza por no estar acompañada. Removía su café y pensaba en como sería hacerse pequeña, pequeña hasta caber en la taza y nadar entre los remolinos que dibujaba la cuchara al danzar en círculos. Bebió un sorbo y se preguntó por qué Magda - Lena – no soporta la gente que bebe sin quitar la cucharilla del vaso y por qué Anna le recrimina siempre a tono de bronca que se echa demasiado azúcar. Colocó la cucharilla justo en el medio de su boca - en la parte delante, boca abajo - y dobló la lengua hacia adentro hasta despegarla del metal haciendo el vacío y logrando ese estúpido sonido – clash – que seguro se escribía distinto en checo. Repitió el proceso tres veces y se río, sola, y se preguntó si la gente de ese bar no pensaría que era un poco rara.
Abrió el libro y siguió leyendo a Slavenka Drakulíc, intentado entender como fue Praga cuando no había variedad ni en las cartas de los kavarna, ni en los planes de futuro, ni la oferta de las fruterías, ni en las ideas ni los sueños. Entonces pensó que debía pasear sola más a menudo y pedir más cafés sin compañía alguna.

Y se rió sola otra vez siete minutos más tarde, al darse cuente del nombre del capítulo que estaba leyendo desde hacía un buen rato: “you can’t drink your coffee alone”.

To cave explorers from the west

We’re needy relatives, we’re the aborigines, we are the ones left behind – the backward, the stunted, the misshapen, the down-and-out, the moochers, parasites, conmen, suckers. Sentimental, old-fashioned, childish, uniformed, troubled, melodramatic, devious, unpredictable, negligent. The ones who don’t answer letters, the ones who miss the great opportunity, the hard drinkers, the babblers, the porch-sitters, the deadline-missers, the promise-breakers, the braggarts, the immature, the monstrous, the undisciplined, the easily offended, the ones who insult each other to death but cannot break off relations. We are the maladjusted, the complainers intoxicated by failure.
We are irritating, excessive, depressing, somehow unlucky. People are accustomed to slight us. we are cheap labor; merchandise may be had from us at a lower price; people bring us their old newspapers as a gift. Letters from us come sloppily typed, unnecessarily detailed. People smile at us, pityingly, as long as we do not suddenly become unpleasant.
As long as we do not say anything strange, sharp; as long as we do not stare at our nails and bare our teeth; as long as we do not become wild and cynical.

- György Konrád, To Cave Explorers from the West
Epigraph from “How we survived communism and even laughed”, Slavenka Drakulic

Som els parents necessitats. Nosaltres som les aborígens, les que queden enrere, el retard en el creixement, la malformació, els sota-i-fora, paràsits, estafadores, les recién nascudes. Sentimentals, passades de modes, infantils, uniformes, amb problemes, melodramátiques, tortuoses, imprevisibles, negligents. Les que no contesten les cartes, les que van perdre la gran opurtunitat, les bebedores, les xerraires, trencadores de promeses, les que van arribar tard, les trencadores de promeses, fantasmes, immadures, monstruoses, indisciplinades, les que ofenen fácilment, les que insulten a la mort però són incapaces de trencar relacions. Nosaltres som les inadaptades, les que es queixen intoxicades de fracàs.
Som irritants, excessives, depriments, malafortunades en part. Ningú està acostumat a nosaltres. Som la mà d’obra barata, la mercaderia que tenim val menys que la resta; la gent ens dona diaris vells com si fossin regals. De nosaltres venen les lletres escrites descuidadament, amb massa detalls innecessaris. La gent ens somriu, amb llàstima, sempre i quan no ens convertim en res desagradable. Sempre que no diguem res estrany en veu alta, sempre que no esmolen les nostres ungles i ensenyem les dents, sempre que no esdevinguem salvatges i cíniques.

Més Praga