Western train

Al tren de camí a Trieste. Ens acostem a München. Teníem l'esperança de trobar una mica de sol però el paissatge que s'escola entre les finestres del tren està acabans amb les meves il·lusions. tinc la sensació d'estar enmig d'una pel·lícula d'aquelles de la Segon Guerra Mundial, com si fossim a l'any 1938 i les tropes nazi comencessin la invasió de Bohemia i Moravia, com si en qualsevol moment hagués de sortir d'entre els arbres un solda soviètic. Aniria amb un gorro d'aquells amb orelleres, verd i folrat de pell per dins. Tindria els ulls blaus i la cara pàl·lida i en sota el gorro se li veurien els cabells pèl-roigos. S'assemblaria a la Kristina, la professora de txec, però en home i amb cara de fred i espant.
Neva i el terra és del tot blanc, sobresurten els carrils negres de les vies. A banda i banda, s'estenen fileres d'arbres com si esperessin que el tren es possés de nou en marxa. Hi ha alguns avets però la majoria d'arbres són de fulla caduca, i ara estenen les seves rames primes i despullades sota la neu, que les enfarina. Bufa el vent i fa volar la neu entre les finestres. El tren es mou i el paissatge comença a canviar: un bosc blanc ple d'arbres prims, alts i sense fulles; unes quantes cases, no més de deu, desordenades entre la nevada i la carretera; una carretera sense ni un sol cotxe; més arbres enfarinats, alguns amb petites fulles de color marró; una casa gran amb llenya amuntegada al patí i una cabanya vella i descolorida. Les cases, les fàbriques... tot sembla un polígon industrial immens i fred. Un tancat amb dos dos animals, que de lluny semblen un caball i un bou; un poble d'edicifis vells però bells, de colors ataronjats i d'arquitectura treballada que trenca la tristera monòtona del paissatge. Ja som a la pròxima estació, el rellotge de vora la via marca les 12:30, ja portem tres hores i mitja de viatge, ja només en queden deu.
El vent no para i la neu al cel es fa cada cop més visible. "Furt in Wald" m'ha semblat mal llegir de passada al cartell de l'estació. Una gasolinera d'aspecte industrial, més arbres prims i secs, cases de fusta de forma trinagular, un riu glaçat entre metres de bosc i neu, un cafè-hotel enming del no res... El tren agafa velocitat una altra volta, i els arbres esquelètics corren de finestra en finestra. Dos militars vestits de verd es passejen pel nosre vagó. És estrany com un paissatge tan previsiblement uniforme pot tenir tanta personalitat.