Txec i comunicació intercultural

Avui començava classes. El balanç és positiu, millor del que m'esperava. M'ha costat trobar la classe de txec, però finalment no he arribat tard. Una dona molt simpàtica que no m'entenia ni una paraula m'ha intenta ajudar però al final la manera d'arribar al llocs és preguntant mil cops a tothom. Allí m'esperava un grup curiós i reduit, entre els quals (per fi!) he trobat algú que feia periodisme. Una d'elles és una grega vegetariana que sembla força maja, i que em recorda a una bona amiga. El txec és realment difícil, i no sé si serè capaç d'escopir tantes consonants seguides, anyway... allí estem. Després de txec tenia 10 minuts per canviar d'edifici i començar el seminari (de màster :s) de intercultural communication management. Evidentment he arribat tard, en concret 15 minuts. He intentat posar-me el menys vermella possible, he trucat, i després del "sorry... is this the intercultural communication class?" he entrat i m'he assegut a l'únic lloc lliure que quedava. La classe té força bona pinta. La professora és alemana i parla un anglès d'aquells no-natius que són fàcils d'entre als que som també no-natius. Fa moltes pauses i parla amb vocabulary planer. Entre això i que el fil conductor del seminari és el com ens enfrontem a nous móns i noves cultures, m'he vist en cor (per primera vegada a la meva vida, encara que sense deixar de posar-me vermella) a ser una de les poques persones que han intervingut al debat. És una mena de teoria de la pràctica que he estat aprenent aquests mesos. La setmana que ve hem d parlar sobre la nostra "normalitat cultural". Serà difícil explicar la meva "normalitat" d'aquest any... en fi, que segur que m'agrada l'assignatura. I si a l'examen es tracta de donar opinió personal i visió subjectiva, li explicaré la vida i segur que tinc un al menys un 6 més merescut que el d'història del periodisme!
A la tarda hem creuat el pont, Charles bridge. Buf, aquella banda del riu es mereix un post especial i, està clar, es mereixia unes quantes fotos. Però m'he emportat la càmera sense targeta de memòria així que les fotos hauran d'esperar... i la poca inspiració d'avui em fa acabar així.

nashledanou, zatím*


El post d'avui no és literari, ni profund... és simplement el que he fet. Però suposo que a molts dels que lleguiu això (bé, segur que molts no sou, direm millor alguns) us agrada saber que estic fent, potser més que quan escric paranoies de les meves... però ja aviso que a mi m'agrada més esciure l'altre tipus d'entrades.