tornem a casa

Es succeeixen estranyament els somriures estúpids i les rialles histèriques. Bromes que no sé si tenen gaire gràcia objectivament però que a nosaltres, a en Selma i al noi del pijama, ens resulten d’allò més divertides. Hem acabat la feina, al menys, la que havíem de fer aquí. En ens queda per Barcelona, però allí treballar no serà una lluita constant. El Gerard ho repeteix i suposo que te raó. No, jo tampoc canviaria res. De tot se n’aprèn.
Qui està exageradament content és el Selma. Aquests últims dies crida “Mohamed Fader” més sovint que de costum. Riu i fa bromes que potser tindrien més gràcia si el poguéssim entendre, o potser en tindrien menys. La televisió està sempre encesa i regala a tort i a dret cultura americana. “Cultura” d’aquella que s’escriu entre cometes. A en Selma sembla que li agrada, a en Jon l’ajuda a dormir. És cultura americana entre cometes i subtitulada en caràcters àrabs. Tots tres tenim ganes de marxar. No se’ns ha fet curt ni tampoc llarg. Però potser dues setmanes més treballant aquí ens haguessin cremat. La gent aquí és prou hospitalària i pacient com per esperar hores fent el te i fent espuma, et deixen espera a casa seva còmodament i t’obren les portes, però treballar a ritme de te és força complicat. Sobretot si estàs acostumat a treballar. No sé si trobaré a faltar les melfes o el ratolí que es passeja, cada cop menys tímidament, entre les meves coses. No sé si enyoraré esmorzar pa amb mantega i mermelada i arròs per dinar i per sopar. En tot cas sé que trobaré alguna cosa per trobar a faltar, però tinc ganes de tornar.