Nostàlgia de nostàlgia

Normalment escriuria sobre allò que trobava a faltar. Normalment. Normalment trobaria a faltar la seva normalitat, però ara fins i tot li costava recordar-la. S’havia descostumat als seus costums habituals - Desconocer lo conocido, havia escrit Benedetti-. Ara tenia la sensació d’haver canviat i encara que no sabia exactament com, creia que enfrontar-se d’aquí uns mesos a allò que ja coneixia li semblaria nou un altre cop. Ara transformaria en normal aquella ciutat amb aires soviètics feta de cases de contes de fades. I posats a enyorar, primer enyoraria allò que ja no tornaria, abans de trobar a faltar allò que l’esperava intacte a Catalunya. Posats a desitjar nostàlgia, pensaria en l’A308, que ja era definitivament un entranyable record. Posats a trobar a faltar, li faltaria la sorra del Sàhara i li sobrarien les cadires. Li faltaria el sol de sudamèrica més que la boira de Lleida, que l’esperava la pròxima tardor. No podia enyorar allò que encara no tenia ni tampoc allò que tindria sempre. Podia enyorar allò que no sabia si tornaria.
Posats a enyorar, enyoraria carregar-se la motxilla a l’esquena i preguntar-se, al mig que Buenos Aires o Montevideo, on devia estar l’hostal més barat. Enyoraria l'accent, aquell accent. Enyoraria llegir Soledades de Babel a Punta del Diablo i sentir-se fràgil. Ho enyoraria amb tendresa i amb unes ganes estranyes de tornar-ho a sentir. Enyoraria imaginar com seria demà o no recordar com havia estat la nit passada.

S’enyora allò a què s’està acostumat, però si un s’ha desacostumat a el que solia ser normal (sigui quin sigui el seu significat), llavors... que s’enyora?
Perquè per molt poètic que soni, un no enyora allò que no coneix ni aquells a qui no ha de trobar-se. Qui enyori un futur que tan sols imagina, en realitat enyorar no trobar a faltar allò que ja ha viscut.