Re-start

(gairebé dues setmanes després d'haver arribat vaig acompanyar a la Gul a l'aeroport)

L’aeroport era aquell dia molt diferent de com el recordava. De fet, ni tan sols el recordava. Només conservava alguns records puntuals del primer dia que va arribar. Recordava mirar per la finestra de l’avió, veure neu per tot arreu i sentir com anunciaven per megafonia “at the moment is snowing in the city”. Ella mirava a banda a banda buscant algun paraula en català o castellà, o algú que tingués pinta de ser estudiant com ella. Recordava esprar la maleta i utilitzar les primeres paraules en anglès per demanar korones. Recordava haver-se tancat la porta del lavabo i repetir-se tres vegades o quatre que el següent pas era arribar a la residència, no calia pensar en res més. “No t’atabalis Marta, pas a pas”. Recorda haver-se plantat davant del punt de la informació de transport totalment perduda i demanar informació, general, sobre tot... No sabia ben bé que havia de preguntar. “How long will you stay here?” “Cinc mesos”. Silenci. La resposta va les va sorprendre a les dues, a ella i a la dona txeca que intentva ajudar-la. Ara que ho sentia, cinc mesos li semblava una eternitat. “Where are you going?” Ella va callar un segon. No sabia on anava. Va buscar entre l’application form, la carta d’admissió, el learning agreement, i va trobar l’acomodation sheet. D’allí, de la carta d’acceptació de la residència, va llegir la direcció i la va pronunciar en un txec difícil d’entendre. Aquella dona la devia veure tant perduda que va decidir trencar el tòpic que assegura que els txecs són massa seriosos i massa poc amables. Ara que ho pensa, no ha trobat cap més txeca simpàtica que treballi de cara al públic. Li va donar un mapa de metro i li va escriure el número dels autobusos que havia d’agafar. 119. Metro verd. Skalka. 154 o 217. Nadrazi Hostivar. Ella va agafar el paper i les indicacions, que ara ja li resulten tan familiars. Va carregar-se de nou el por`tail al coll i va tornar a empènyer aquella maleta – que gran era –. En deu dies el temps havia millorat considerablement, encara que tornaria a empitjorar, i ella s’havia adaptat al fred, més o menys. Recordava repertir-se de nou “d’acord, no pensis en res més. Ara bus, després pensarem en el metro”. Un cop al metro pensava en el següent bus. Asseguda al bus pensava en la direcció de la residència “Kolej Hostivar”, que li semblava impronunciable. Un cop va baixar de bus va preguntar a vàries persones i finalment li van senyalar l’edifici, que era just davant seu. Tot el que sonava a txec li semblava tan estrany que per preguntar les adreces ensenyava la carta d’admissió, i dues setmanes després ja sabia presentar-se i contar fins a 100. Finalment va arribar a la recepció i la secretaria, com més entendria com a habitual, no parlava ni gota d’anglès...
Ara, un altre cop al bus de l’aeroport dues setmanes després, mirava per la finestra i li semblava que estava passant per un lloc totalment nou. El sol li escalfava la galta i l’orella dreta i pensava que mai havia apreciat tant un raig de llum. No portava maleta ni portàtil que li impedissin mirar més enllà de l’equipatge. Recordava que un cop a la residència uns estudiants francesos l’havien ajudat a entendre la secretaria txeca. Més tard li havien preguntat si necessitava alguna cosa més i ella havia estat incapaç de contestar, simplement estava massa atabalada. Recordava haver carregat la maleta, el portàtil i la motxilla, escales amunt, en direcció equivocada. Escales avall i escales amunt un altre cop, en direcció correcta. Finament havia agafat l’ascensor fins al tercer pis del tercer edifici. A l’habitació hi havia un equipatge amb una enganxina turca sobre un llit i ella es va estirar sobre l’altre. Ara ja era a lloc. Recorda haver-se preguntat “i ara què?”...