Una haima quatre parets de tela que no impedeixen que passi el vent. Fa fred però sembla que no ens molesta. Una haima, quatre parets i tres mons. Després de dotze dies els tres necessitem unes hores de descans.
Halás.
El matí havia estat llarg, la migdiada espessa, la tarda massa sociable i ara... prou. Moment de viatjar sense moure’s de lloc. Moment de recordar aquelles estones que et fan somriure siguis on siguis, d’escoltar les cançons que saps que et donaran força, de llegir allò que un dia voldries ser capaç d’escriure tu, d’enyorar el que tens ganes de trobar-te quan tornis. Moment de no pensar que tanta distància i això que sembla llibertat sovint acaba sent sinònim de soledat.
Carregar les bateries.
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
penso que aquest any totes aprendrem a gaudir d'aquesta llibertat/soledat de la que parles...
ResponderEliminari mentrestant escolta les cançons que et donen la força, llegeix -i escriu-, i enyora tot el que necessitis -n'hi ha que també t'enyoren/t'enyorem a tu-.
Seguiré el teu blog, i tant que el seguiré ;)
*