Dos vells

El land rober és vell i ja gairebé no té color. L’home que s’hi acosta és vell també i camina mig coix. Agafa una roda i la carrega per posar-la sobre el remolc del vehicle. Els braços li tremolen i això el força a aturar-se a mitja trajectòria. Descansa la roda sobre la carrosseria i si t’hi fixes bé veus que sospira. Passen quaranta segons i la roda es trona a moure i els braços li tremolen encara més però per fi aconsegueix alliberar-los d’aquell pes pesat que ha assolit el seu destí.
Una nena vestida de groc surt de la casa i intenta abraçar el vell. Potser és el seu pare o potser és el seu avi. “Ja saps que aquí la diferència d’edat entre el marit i la seva esposa pot arribar a ser molt gran” – t’havia dit el francès. La nena de groc és més fosca de pell que ell i té la panxa rodeneta i inflada com les gales. El vell, que ja ha acabat amb èxit l’esfoç de posar la roda damunt del cotxe mira la nena com si anés a pujar-la a coll. Si t’hi fixes bé veus que sospira. No té força per agafar-la. Camina cap a casa i s’ajup per entrar per la porta. “ Per què les fan tant baixetes aquí les portes?”. Estàs cansada i deixes caure les parpelles com si volguessis tancar els ulls. Llavors veus el terra: arena, pedres i els veus del vell. Si t’hi fixes bé veus arena, terra i el peu del vell – l’altra cama acaba just al final del fèmur. Potser és un exemple més que la guerra és un passat encara molt recent, potser va tenir un accident que en qualsevol hospotal amb mitjans hauria acabat sense amputació. Potser simplement és massa vell i, com el seu land rover, deixarà de ser útil d’aquí molt poc temps.