Tercha

Té seixanta-set anys i una cicatriu al braç dret, una al cap i una altra li travessa l’estomac de banda a banda. Les seves veïnes van haver d’amamantar els seus fills quan ella va perdre un pit al bombardeig de Mudraiga. “Cinc dies i quaranta-cinc ferits” – recorda. Una de les seves filles té el cap partit i a uns dels seus fills una bala li va travessar les dues cames i els genitals. Parla hassania i no entenem ben bé el que diu, però tot i així ens posa la pell de gallina. La sentim cridar amb ràbia quan ens explica com moriren seus altres tres fills. Se li entelen els ulls en recordar els familiars i amics que no van tenir la mateixa “sort” que ella o els dos fills que quedaren vius. Ens explica que el seu líder va portar-los lligat del coll al pilot d’un dels tres avions que els van atacar. La Tercha continua deixant que les paraules se li escapin per la boca sense mesurar-les gaire. Ara, que ens diu que van decidir no matar-lo, parla més suaument: “li vam donar menjar i ens en vam fer càrrec fins que els marroquins el van reclamar.” Torna a cridar que està enrabiada amb els espanyols, i amb els marroquins, i que no podrà perdonar mai ni a uns ni a altres.