Dajla

A Dajla fa més calor que a la resta de campaments. Les cases estan més separades però l’aire no hi corre. Allí parlem sobretot amb dones, testimonis de mudraiga. Totes elles coincideixen en algunes frases. Les repeteixen com si fossin veritats absolutes. Una és donar-nos la benvinguda. “Aquesta casa i casa vostra i quan torneu estarem encantades de rebre-us un altre cop aquí”. L’altra és una oració que no entenem, amb el rosari entre les mans. Els rosaris són de plàstics de colors, alguns més bonics que altres, però bastant cutres en general. Repeteixen també que Espanya els va abandonar, que van passar hores caminant, amb fred i gana. Totes recordem com la policia espanyola els va pegar amb les porres, que encara senten a l’esquena. Totes tenen cicatrius de guerra en alguna part de cos.
Repeteixen com si ho tinguessin interioritzat, gravat a foc lent, que aquesta no és la seva terra, que no volen caritat, volen tornar. Tornar a casa. “On mengem carn de camell i bebem la seva llet. Aquesta és la nostra naturalesa i no necessiten caritat de ningú”. Repeteixen que no són marroquines, són saharauís. Repeteixen que són espanyoles, són saharauís. Repeteixen que són saharauís.
A totes elles se’ls han entelat els ulls en algun moment, totes elles han pegat un cop de puny fort a terra, o dos. Totes elles han cridat plenes de ràbia en més d’una ocasió durant l’entrevista. No volen caritat, tenen una terra que és seva. No necessiten que les ONGs els donin peixos, però tampoc que els ensenyin a pescar. Elles i els seus fills (els que no han mort per la causa) saben com viure i sobreviure, però necessiten llibertat. No la demanen com si fos un favor, l’exigeixen perquè és justa.