Hi havia una vegada...

Hi havia una vegada, una família de pastors que vivia al sud del Sàhara Occidental. El més gran dels set germans té ara uns vuitanta anys. Quan ell era nen li agradava jugar amb els camells del ramat del seu pare, que era un dels ramats més grans d’aquell territori. Jugava a saltar del més dòcil al més salvatge. Ara, desmemoriat, somriu i agafa aire que es guarda dins el pit, aixeca el cap i sospira amb orgull. “Jo era un bon saltarín – diu en hassania.” També li agradava caçar gaseles i assegura que va arribar a superar al seu pare en punteria. Però van arribar temps difícils a aquell desert, i una malaltia desconeguda (segur que el seu nom no importava pas gaire) va matar la majoria dels camells i molts altres animals. Aquella família, com moltes altres, va emigrar a la ciutat, que s’havia omplert feia poc de gent que parlava una llengua estranya i oferia llocs de treball a la gent en feines que abans no existien. El més gran dels set germans va posar-se a treballar al port, com a estibador. Aquella llengua estranya era l’espanyol i molts pensaven que els nouvinguts portarien progrés als que sempre havien viscut a les terres del Sàhara occidental. Però passats uns anys de bona convivència, aquella gent que parlava una llengua que ja no era estranya van fer les maletes i van marxar. Al seu lloc arribaren els marroquins pel nord i els mauritans pel sud, i tant els uns com els altres arribaven amb armes i poca paciència.
Aquells que quan eren petits vivien a base dels seus animals - que es menjaven la seva carn, es bevien la seva llet, i fins i tot hi jugaven - , aquells que necessitaven poca cosa més que l’escassa aigua i els pocs aliments que pot donar un desert, aquells que havien vist arribar el “progrés” de mans d’uns estranys... aquells que ara eren adults havien de fugir de casa seva. Calia agafar el poc que podrien transportar sobre les seves espatlles o sobre algun animal – o els més afortunats podien compartir un cotxe entre vuit. Havien de marxar abans que arribessin els exercits armats i els ataquessin a ells, que no havies tingut mai armes. Els fills del més gran dels set germans es van quedar a lluitar, sense armes ni instrucció - un d’ells seu ara al costat del seu pare i l’acarona amb l’únic braç que li queda després de la guerra-. La resta de la família es va refugiar en una terra que estava buida i que ningú volia. Líbia i Argèlia eren els països amics, i aquest últim va deixar que els saharauís ocupessin part del seu desert, que estava ple de no res.
Aquell nen petit, el més gran de set germans, que havia crescut sense banderes ni fronteres, ara deixava casa seva i els seus fills més joves perquè els espanyols que havien de portar-los progrés havien venut la seva terra als països fronterers del nord i del sud.
Ara, aquell nen petit és vell i ens mira con si tingués sis anys. Li brillen els ulls i repeteix en veu ferma que era el millor caçador de gaceles de la seva zona – que ja no és seva-. I fa trenta-quatre anys que espera en terra d’un país veí. I morirà als campaments de refugiats del Sàhara Occidental, a prop de Tindouf. Morirà a Dajla, un munt de haimes i bases de fang que s’agrupen sota aquest nom en memòria de la Dajla autèntica, la que un dia va ser lliure.
La que era està ocupada pel Marroc i és ignorada per la resta del món.