primera setmaneta

10/10/09

02:45 (3:45 a Lleida)



El jeep es desvia de la carretera a una altura justa, com si estés marcada. No hi ha cap senyal però sembla que en mig del no res les senyals no tenen perquè ser visibles. Arribem al “protocolo” de Rabuni, un recinte rodejat per un mur d’uns dos metres d’altura. A l’interiori, en forma rectangular, s’ordenen d’esquerra a dreta sales amb habitacions, dos despatxos, una altra sala d’habitacions – la nostra – una “tienda”, el menjardor i més sales d’abitacions. No hi ha Internet, però hi ha llum, que ja és. L’habitació està pintada de Blau clar, com si el blanc ressaltés massa les ezquerdees i els forats mal tapats que decoren les parets. Al pati que s’escampa a fora - entre sales d’habitacions, despatxos i el menjador – està presidit per una estuctura de fusta que aixopliga cinc o sis bancs sota una ombra articial que, la veritat, s’agraeix. I entre els bancs i les sales sorra. Sorra, pedretes i un sol que t’obliga a tancar els ulls quan surts de l’habitació fins que al cap d’uns minuts t’acostumes a la intensitat dels seus raigs.


14:15
Sona la vela i sembla que el calor ens ha deixat mig K.O (altrament dit “aplatanats”). El director de l’arxiu d’informació de rabuni diu que hem vingut en bon moment, que el calor ja és soportable (buf).

“ Hay algo que no puede ver y sin embargo escucha, hay algo que no puede ser y sin embargo lucha”.



11/10

Ens despertem a les 8 i esmorzem assenguts a terra. Les taules són rodones i baixetes, i per esmorzar ens les omplen de pa, melmelada, mantega, aigua calenta i llet en pols i colacao. Per dinar mengem pasta, llegums o pollastre (i per sopar més o menys el mateix). Passem els primers dies buscant la gent a qui entrevistem així que anem amb jeep per les diferents Willayes (províncies, barris) a buscar gent gran que hagi buscat l’època que volem plasmar en el llibre. No és un procés ràpid però quan trobes algú dels que busques val la pena.

13/10


Tornem a casa de la Fàtima, on vam estar al febrer. Els nens se’ns pengen als braços, criden, ella – la Fàtima, que va fer els 17 anys fa poc – ens explica enfadada que no entén que hi fem aquí “al Sàhara de mierda” on no hi ha res a fer, i ens assegura que tornarà a Espanya tan aviat com pugui “pero los passaportes, los permisos...es complicado”. L’isa, el nen més petit, recorda l’Eunís quan li ensenyo fotos de l’ordenador i intenta petonejar la pantalla. La nunu sembla que s’ha tornat simpàtica, encara que ha passat un any i asseguraries que no ha crescut més d’un centímetre.

14/10/09


16:30

La wada em desperta quan estic fent la migdiada i em pica l’ullet. “Dutxa” em sembla entendre entre praules en hassania. Em desperto i l’acompanyo al pou d’aigua que hi ha gust al costat de la haiama on dormim. Una botlleta de plastic lligada a dos soges serveix per extreure l’aigua del pou. La Dutxa és una habitacioneta construida de totxos de fang, com totes els cases i els edificis d’aquí. Per un foradet entra la llum que et serveix per veure el cubell d’on has de treure l’aigua per tirar-te-la per sobre. L’aigua té alguna cosa que fa que se’t arruguen les puntes dels dits amb només cinc minuts.
…

17:15
“Sientate” em sembla entendre entre paraules en hassania. Asseu-te i mira com rentem aquí els plats. La cuina és més fosca que l’habitació que serveix de dutxa. Les parets estan mascarades de negre carbó i el forn té un color grogós que el temps i les males condicins han xipejat de marró fosc. Un cubell d’aigua, un mañoc de detergent i una reixeta vermella – o en el seu defecte qualsevol Cullera - serveixen per deixar els plats i les olles com “nous”, encara que quan van arribar a casa els utensilis ja eren vells.

15/10


El Nissan Patrol d'en Halifa i 150 km fins a Dajla. Sorra, “mucho bache” i sabina i los deliqüentes de fons. Es va fent de nit.